El llapis

Les dades eren concloents: el mòbil matava. De tal forma que cada vegada que es teclejava un missatge o es feia una trucada o es mirava la pantalla, es perdia l’equivalent a un dia de vida. I atès que els ciutadans usaven el mòbil desenes de vegades al dia, estava escrit que si seguien fent-ho, moririen aviat.

L’estudi el va presentar la Organització Mundial de la Salut, en un consorci sense precedents amb les principals multinacionals farmacèutiques, el clúster mundial d’energia nuclear i les vint primeres àrees d’investigació magnètica del món.

 

Va ser una revolució.

Tot el món va ser sacsejat. I els mòbils van desaparèixer gairebé del tot dels carrers i de les feines i les escoles. Va créixer la natalitat, es van reduir els accidents de trànsit. Va davallar la prevalènça dels casos de salut mental. I sí, també van augmentar notablement les separacions i els divorcis.

Però, estimats amics i amigues, i perdoneu que sigui tan explícit, però les mosques tendeixen a la merda.

 

En efecte, el temps va anar passant es passen els fulls esgrogueïts d’un llibre que mai has volgut llegir. I vet aquí que poc a poc va tornar el mòbil a les nostres vides. Un ho va tuitejar:  “Prefereixo viure menys, però connectat”. I va rebre milers de retuits, es va convertir en un emblema, en un desafiament. En un repte.

I tot seguit pel carrer, al bar, al metro i a les feines i a les habitacions, al bosc i a la platja, als avions i als teatres, van tornar a aflorar els telèfons, els missatges, els sorollets, les pantalles il·luminades, com un preciós i immens jardí multicolor musical postmodern.

El món va tornar a l’orgia de connexió internacional amb més força que abans. Va sorgir un grup de whatsapp de tot el món sencer. Va millorar encara més la velocitat de les dades i esn van multiplicar les aplicacions més grotesques, per fer-se servir a tota hora i sense cap mena d’interès.

Les autoritats sanitàries van reaccionar i van introduir un marcador obligatori als aparells: assenyalava els dies de vida que li quedaven a l’usuari a mesura que seguia usant el telèfon.

Sí, n’hi va haver que es van acollonir o conscienciar. Però la majoria van seguir, d’amagat, enganxats viscosament, viciosament. Nens i vells, mestres i alumnes, famílies senceres al voltant de la taula del menjador mentre es refredava el bistec. Mirant el mòbil, tuitejant, jugant, enviant missatges sense parar, salivant.

El marcador de vida només va servir per fer més àvid el desafiament. Fins i tot un usuari va anunciar a les xarxes que estava a punt de fer servir el mòbil per darrera vegada, i que moriria a gust, feliç d’haver exercit la seva llibertat. També mata el tabac, i ens matem a les autopistes, i què?

Va ser un èxit, la retransmissió de la seva mort per streaming. I al seu costat, i com una glopada immensa, centenars i milers i desenes de milers d’altres dones i homes, anaven morint amb l’aparell a les mans i un somriure.

La catarsi final, la més gran campanya de publicitat de les companyies telefòniques. Fins que algú es va adonar que sense clients, perdien el negoci.

I llavors, només llavors, algunes empreses van començar a demanar un consum responsable. No va servir de res. Les pèrdues a les borses van ser multimilionàries. El negoci estava entrant en fallida. I hi va entrar.

I ja no hi havia gairebé repetidors per la senyal de telefonia. I els usuaris, àvids com rates famolenques, s’anaven concentrats en els petits indrets on hi havia connexió. I es barallaven, s’esgarrapaven per trobar el millor racó. I quan ja no hi havia gairebé aparells, es pagaven milers d’euros per telèfons al mercat negre, i els fabricants que encara quedaven per reparar els que quedaven esdevenien els autèntics camells del present.

I tot plegat per poder connectar-se a la mort. La mort digna es va transformar en la Mort App.

Diuen que van quedar uns quants o uns molts sense usar el telèfon mai més. Però ningú no sap quants eren, ni on eren, ni què van decidir fer ni com van viure des de llavors. No se sap perquè no ho van comunicar a ningú. No van fer servir cap mòbil. Ni falta que els feia.

I diuen que allà segueixen, desvinculats del món modern, pobrets il·lusos, vivint la trista vida de no poder comunicar-se més que amb la paraula, la mirada, el paper i el llapis.

IMG_6580.JPG

Advertisements

Mentida

Diu Chomsky que els ciutadans ja no creuen en els fets. Estic tranquil, perquè tot el que tinc per explicar és mentida.

És mentida que el catedràtic expert catalanista, reconegut pels mitjans catalanistes, savi i prestigiós, escriurà per la fundació Faes. Mentida. No pot ser.

És mentida que aquell periodista que en les seves anàlisis per escrit era tan crític amb els bancs ara formarà part d’un d’ells, en l’àrea de comunicació. Mentida.

És mentida que un polític d’un partit en pugui muntar un altre, de partit, sense que ningú sàpiga si en formen part un militant o un miler, i que tot plegat serveixi per anar en qüestió de dies a les eleccions amb un tercer partit que li proporcionarà, al polític, càrrec segur. Això sí, com a independent. No fos cas. No pot ser que aquest polític es digui d’esquerres.

És mentida que hi hagi àvies que caminen vora la carretera per posar flors on hi van deixar tirada, nua, la seva mare, els feixistes. I és mentida que els néts d’aquells feixistes ara diguin feixistes i ‘colpistes’ a no sé qui. No pot ser que això passi, avui, aquí.

És mentida que hi hagi una candidata que digui, sobre la reforma laboral, quelcom semblant al “ya…tal” de Rajoy. No, això no passa.

No passa, no, que el debat intel·lectual s’hagi convertit en un concurs de bestieses i estupideses de Barrio Sésamo. No pot ser que insultem encara més als nostres conciutadans, que ja passen prou pena per tenir feina i sostre i drets.

El que segur que és mentida és que Nollegiu és veritat. I allà hi viu, hi nia, s’hi cova, s’hi pasta, s’hi traginen cada dia tones de poesia i literatura per fugir d’aquesta puta merda de vida. No, perdó, la vida no és una puta merda. Són una puta merda alguns dels que en formen part. En concret, alguns humans.

IMG_4629.JPG

Espaguetis

Vint-i-vuit anys, acabats de fer. Pianista des que en tenia tres. Diuen que és el millor interpretant Txaikovski.

El seu mestre, al seu costat, en la presentació del proper concert, l’elogia davant la premsa, li posa la ma a l’espatlla, se’l mira.

I ell resta amb la mirada perduda cap a un punt indeterminat, amb el caa lleugerament acotat.

Trenta-tres anys, jugador d’escacs professional, des que en tenia cinc, empès per son pare, que era un professional frustrat.

Diuen que ningú fa les obertures com ell. Només aquell tal Kasparov, que ja està retirat.

A casa, la mare del jugador li segueix preparant cada matí llet amb galetes i Nesquik, mentre ell es queda callat amb la mirada perduda en un punt determinat de la capsa de galetes Marbú dorada.

Un dia, el pianista i el jugador es troben, es miren, es fan amics. Quan queden, no es diuen gairebé res, es mengen un plat d’espaguetis a la bolonyesa. I resten en silenci, compartint els seus íntims pensaments sense ni tan sols dir-los.

És una litúrgia que fa anys que dura.

Fins que un bon dia, el pianista rep una crítica negativa en un prestigiós programa de música clàssica. “Ja no és el que era, ha perdut la força i l’emoció”.

Sense dir res, ho deixa tot i se’n va a viure amb el jugador, que fa temps que ja no s’hi dedica, després d’haver guanyat alguns tornejos i quedat tercer i setè en d’altres. Ha muntat un restaurant italià. Junts es dediquen a servir pasta, lasanya i antipasto deliciosos en un petit poblet davant la mar de Menorca.

Un dia, un periodista que ha sabut de la seva amistat contacta amb ells, els vol fer una entrevista.

Ells la rebutgen, i segueixen remenant sa salsa de tomàtic.

IMG_7308.JPG

 

 

Ecs!

Primer va ser un noi que es va instal·lar una antena al cap. Que simpàtic i enginyós. Ell deia que quan anava al camp, l’antena li oferia percepcions afegides a les que captava pels cinc sentits.

Després un es va instal·lar un mòbil sota el palmell de la mà. Bateria il·limitada (bé, durant deu anys, després calia fer una petita i ràpida obertura per canviar les bateries, sense risc aparent) i contacte total 24/7/365. Fantàstic, va sortir a les portades de totes les revistes digitals i les no digitals que quedaven, també.

I va arribar la pròtesi de braç afegit, un tercer braç. I les aportacions extra de potència sexual amb un aparell nou sencer, i després va venir el que es va col·locar els electrodes al cervell i va prescindir de les cames perquè li limitaven l’experiència sensorial i no les necessitava, perquè es connectava a la realitat augmentada mitjançant les ulleres aplicades a l’ull. I un altre va dir que sí, però que també li sobrava un dels dos ulls.

Es van eliminar budells (i així no hi havia risc de càncer ni es perdia el temps en la defecació tan molesta i poc ‘xic’) i l’aparell digestiu sencer perquè ja es procedia a un aliment processat, pastós, intravenós.

I ni cames, ni sexe propi ni budells ni braç ni tan sols cervell ni ulls, fins a substituir el cor -d’un que  tenia una certa arritmia lleu- per evitar riscos i així tenir garantia 100% de bombeig.

I es va fabricar sang artificial tan bona que venia de gust beure-se-la, però no calia perquè ja no hi havia boca. Ens apropavem al superhome, de forma magnífica i moderníssima. Amb un vincle total amb les intel·ligències artificials externes que regulaven tots els processos de forma automàtica perquè la ment estés constant i absolutament concentrada en el joc i la creativitat metafísica amb la pantalla de la realitat virtual, amb un sol ull i una massa encefàl·lica connectada amb un munt d’electrodes.

La forma més sublim va ser la d’aquell que va prescindir de tot excepte de cervell i un seguit de connexions a màquines. Oh, quina bellesa, quina postmodernitat, quin enginy, quina perfecció.

Li va anar fantàstic, excepte quan un dia se’n va anar la llum a casa seva i tot ‘ell’ va quedar desconnectat del tot per sempre. Podriem dir que es va quedar amb un pam de nas però no que no en tenia ja. O que es va quedar galçat, però no perquè no tenia ja la sensació de fred o calor (eren coses massa banals que ja havia superat) o podríem, en fi, parlar d,un home mort, però tampoc, perquè estavem ja parlant d’una altra cosa superior. Molt superior.

Van posar el tros de cervell en formol i el van exposar en un museu del futur, on grans i petits l’admiraven tot pensant: tant de bo jo tingués valor per a fer el mateix. L’admiraven mentre es rascaven la panxa o el braç perquè els havia picat un mosquit. A ells, petits homínids grotescos amb ulls, lleganyes, nas, mocs, boca, anus, caca, verrugues, arrugues, ungles i bilis. Ecs!

IMG_8499.JPG

Érase una vez

Érase una vez,

un país en el que el fascismo seguía llamándose popular,

donde los usureros que desahuciaban promocionaban el programa family

un país en el que después, esos mismos usureros creaban fundaciones sociales para ayudar a los desahuciados

Érase una vez,

un pais en el que los llamados ciudadanos y los llamados ‘poble’ se peleaban por ser ellos, solos, todo el pueblo. Se peleaban… mientras se daban la mano, por detrás.

los que prometían la luna en las calles, decían “sol, sol”, en los juzgados,

mientras, en esas -algunas- calles se les seguía llamando patriotas

Érase una vez un país,

donde las huelgas eran políticas y la política se declaraba en huelga

donde los políticos hacían huelga…contra las decisiones que ellos mismos habían tomado,

y no se les caía la cara de vergüenza.

Érase una vez,

un país en el que algunos llamados camaradas solidarios…lo eran co su propio ego,

y de tan coherentes con sus ideas que eran, se coherenciaban fuerte fuerte en su escano.

Érase una vez,

un país en el que poner un alquiler digno era imposible, era…comunismo! así lo vociferaban los mismos que fijaban entre ellos el precio de la luz, del agua y la gasolina.

Érase una vez,

un país en el que las familias se quedaron sin trabajo, sin gas y sin futuro, e iban a la cárcel por pinchar la luz o dar una patada en la puerta.

y en ese mismo país, pese a todos los pesares, no hubo violencia revolucionaria alguna. La única violencia la siguieron ejerciendo los policías, al servicio de esos que decían defender “el poble” o “el pueblo”. Esos cuyo uniforme no paraba de cambiar, siempre ocultando su número de identificación.

una policía que quitaba urnas de un multireferèndum popular del que nadie se acuerda,

entonces sí, fueron muy valientes y poderosos.

otra policía tan valiente que pegaba “como si no hubiera un mañana” a abuelas en los colegios. Y cuyo sindicato se convirtió en un sin vergüenza: nunca conjugó la palabra dignidad. Salvo para endosarla a su mandos, claro está.

Érase una vez,

un país en el que los republicanos decían ser mayoría pero nunca se ponían de acuerdo para proclamar la república porque algunos la querían a cachos. Y así sucesivamente desde 90 años atrás.

Un país en el que los altavoces de los líderes la dignidad, los que la proclamaban de forma universal, enumedecían cuando las calles les eran lejanas o incómodas.

Un país, en fín, de parlamentos parados IMG_8453.jpgcuando tantos parados tendrían enormes ganas de parlamentar…

un país tan democrático que sólo sabía celebrar elecciones,

de gentes tan íntegras que se desintegraban cuando llamaba a su puerta la integridad,

y entonces proclamaban su coherencia de forma tan, tan, tan solemne, que las llevaba en pocos meses a la coherencia de la mesa de al lado. Y así.

 

Lebowski, el meu pare

En una discoteca irlandesa vaig veure fa uns anys una gran frase: “In doubt, play Stevie” [Wonder]. I jo afegeixo: en cas de dubte vital, de situació estressant, de soroll, de por o de problemes de peles o a la feina o a casa, la resposta és: El Gran Lebowski, el meu pare.

Sí, el meu pare era el Gran Lebowski. Us ho he de revelar: Ell i gent com ell van inspirar el personatge de la pel·lícula.

Mon pare no en tenia ni idea de diners, i com El Nota, era capaç de pagar amb un xec una compra de seixanta-nou cèntims. I estar una bona estona donant voltes a les lleixes d’un supermercat de tercera categoria, mirant i remenant els colors i les formes dels bricks de llet, o un tornavís elèctric molt xulo que no li feia cap falta però que s’acabava comprant. Mon pare, en pantalons curts, panxa prominent, camisa mal cordada, tacada, barbeta i bigotis força llargs, i ulleres baixades a la meitat del nas.

Mon pare, com en Lebowski, va estudiar, sí, i segurament va fumar algunes substàncies mentre estudiava, i va ocupar probablement algun rectorat.

Mon pare, com en Lebowski, i això és molt important, estimava la música, estimava els Creedence, i també en Kenny Rogers, i em va trasmetre aquest amor per la música de veritat. Per la guitarra ben tocada. I tenia cintes i discs guardats com reliquies.

I sobretot, mon pare no tenia cap pressa. I mai, mai de la vida, va seguir cap moda. Portava la roba que li sortia dels nassos, i poc que li importava, perquè podria anar perfectament ‘en pel’. En Lebowski vesteix xancletes de plàstic per anar a les roques. I jaquetes de llana i samarretes velles. Mon pare, coses pitjors.

Gràcies, Lebowski, gràcies pare, pero no frissar. I per mirar amb una caiguda d’ulls als que us feien discursos moralistes, als rics, als poderosos. Sense indignar-se. No s’ho val. Gairebé sense immutar-se. Pau, amics, pau i amor. “Bè, això és el que vostè pensa”, li contesta en Lebowski a un d’aquests sermonejadors.

Ah, i se m’oblidava: després de veure com davant seu no es vol reparar una injustícia (se li han pixat a la seva estora, que feia molt bona impressió al menjador de casa, se li han pixat a la seva puta estora), cap problema: s’agafa una estora molt més grossa, i se l’emporta a casa. Feliç. Així era mon pare! No tenia massa manies en fer justicia. Quan va morir Franco va passejar-se en cotxe amb una pancarta: “La guerra no ha terminado”.

Tot açò no surt en cap tuit, ni cap xarxa social ni en fan publicitat. En Lebowski, i mon pare, estaven molt més interessants l’un en tornar amb els seus amics. L’un, a la bolera a jugar, i l’altre a la pista de patins a jugar a hoquei. I després, l’un a fer un rus blanc, i l’altre a prendre’s la seva beguda preferida: una gran tassa metàl·lica plena de llet freda, una rondanxa de llimona, canyella en pols i sucre. Tot ben remenat, i begut a grans glops, que li deixaven el bigoti blanc.

Després me’ls imagino a tots dos estirats al sofà, relaxats, feliços, tranquils. En pau. Amb un munt de factures i deutes per pagar. I què. Amb un munt d’aventures inesperades que estaven disposats a viure, o fins i tot a inventar-se, sempre amb els amics, sempre amb un somriure de bonhomia.

És el somriure de qui no te res a perdre, de qui res no vol, excepte passar-s’ho bé. I distreure’s desmuntant un motor que no funciona encara que s’acabi espatllant més del que estava abans (mon pare) o trobant la manera de seguir apurant el porro amb unes pinces (Lebowski). Sense grans discursos ni proclames, perquè al final sempre quedarà el bar, la bolera o la pista de patinatge.

I per suposat, mon pare tampoc tindria cap dubte: si el receptacle on s’han de dipositar les cendres d’un amic val una pasta, posaria les cendres en un pot metàl·lic d’olives. I ho faria, també, amb un somriure, per anar a acomiadar-se definitivament el seu amic davant la mar.

I seguir vivint la vida, equivocant-se molt, cometent errors, els seus errors. Errors innocents. De vividor, en el millor dels sentits de la paraula. I, sí, sempre sense un duro. Ni falta que els fa.

Nota: a algú li pot semblar que faig un elogi del passotisme superficial. Res més lluny de la realitat. Qui sap si allò més profund, més revolucionari i més molest per al sistema és fer com ells, procurar fer el bé amb un mateix i la gent que s’estima, viure en pau i sense proclames, lliçons moralitzants o frases grandiloqüents. Jo crec que en temps com aquests, que conviden tant al neguit i la desesperança vital envers el món, evitar capficar-se i fer la vida pròpia i dels teus amics més fàcil i més senzilla és una grandíssima lliço contracultural. Lliçó que es fa sense pensar, perquè surt així, de dins.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_dret_a_la_peresa

 

IMG_7366.JPG

Mòbil

Només un piano, enmig de l’escenari del gran teatre de la capital. Un pianista elegant, s’hi asseu. El teatre és ple de gent. Silenci. L’artista s’acomoda la cadira a la seva alçada, posa les mans suaument damunt el teclat, com si prengués mides i distàncies.

I comença a tocar, una meravellosa Sonata de Schumann. Un prodigi artistic, un viatge cap a les emocions més profundes, en una muntanya russa de notes, de colors i textures. La bellesa arriba al climax…

I sona un mòbil, al pati de butaques.

I segueix sonant. Murmiris. Està dins un bolso d’una senyora de mitjana edat, que comença a regirar dins el bolso.

El pianista segueix tocant, de moment.

El mòbil segueix sonant. La senyora per fi aconsegueix treure’l… i llavors contesta a la trucada!

-Digui’m? Qui és? Perdoni, no el sento bé…parli més fort, és que estic en un concert.

Immediatament després, el pianista fot un cop amb els punys tancats damunt el teclat, es posa dret i comença a cridar i a insultar a la senyora del telèfon, que segueix intentant atendre la trucada. Al seu voltant altres espectadors indignats li comencen a dir de tot, mentre el pianista baixa de l’escenari cap a ella amb la cara encesa d’ira.

Els responsables de seguretat del teatre també van cap allà, mentre per megafonia es demana disculpes. Però en aquell moment, el marit de la senyora del mòbil ja està fotent-se cops de puny amb un altre home que hi havia al seu costat, mentre alguns altres intenten separar-los, fins que arriba el pianista i es fica a la baralla, i se li estripa el corbatí i el vestit negre. Es treu una sabata brillant i li fot pel cap a la senyora, que malgrat tot intenta seguir parlant per telèfon.

No cal dir que tot plegat és recollit per un munt de videos d’altres telèfons mòbils que es converteixen de seguida en tuits i retuits que enfonsen la senyora al pou dels miserables, i amb ella al seu marit. Mentrestant, uns quants espectadors segueixen hostiant-se, amb el mòbil a la mà, no fos cas, o fent-lo servir d’arma i alhora de càmara per enregistrar-ho tot.

La revolta motiva un munt d’articles dels intel·lectuals oficials, ofesos i indignats perquè des de la guerra entre hutus i tutsis a Ruanda no s’havia vist un atac als drets humans tan greu com aquest, una vulneració intolerable de la creació artística, una mostra de vulgaritat i de manca de sensibilitat, per part de la senyora del mòbil. Li sona… i contesta!

La senyora rep una multa de 500 euros per falta greu. I encara més, l’associació de teatres la declara persona non grata durant deu anys. I a la feina on treballa la fan fora sense contemplacions perquè dóna mala imatge. Els veïns li fan el buit. Els amics s’allunyen.

Ningú, ningú, ha preguntat mai qui trucava a la senyora, ningú sap ni sabrà que era l’hospital. Ningú sabrà res perquè no li ha preguntat per la salut de la seva filla adolescent. Ningú sabrà la solitud de l’enterrament, en familia. I un funeral on no, no hi va sonar cap telèfon mòbil.

 

 

WhatsApp Image 2019-02-05 at 12.04.47.jpeg