Escons rima amb sermons

O sigui, que el problema de la Juana Dolores són les formes. Ai, que em pixo!

Les formes. TV-3 i les formes. Els mitjans de comunicació i les formes.

La vida i les formes.

La merda de vida i les formes.

Si la Juana hagués dit: “Des del meu modest punt de vista les forces polítiques han d’atendre de forma prioritària les problemàtiques bàsiques de les capes desafavorides de la ciutadania” ningú no hagués fet ni puto cas.

Poc, molt poc, ens caguem en tot. Sort en tenen els que manen que no estem cremant contenidors, que no els caigui un cocktel molotov, que no arrassem els supermercats, que no asssaltem els ajuntaments, que no destrossem els bancs, que ens portem bé, que la classe treballadora sigui tan obedient i tan responsable. Mim milions de vegades més responsable que ells.

La classe treballadora, a la que taaaant diuen servir les esquerres, però que moltes d’elles no han trepitjat mai els barris, les merdes, les misèries, les pors i els desencants de la classe treballadora. I quan tens por, desencant i misèria, no esperis que a sobre en surti una resposta responsable. en surt ràbia, crits, inhibició, fàstic. En surten paraules lletges, mal escrites. I una altra mena de saviesa.

Als polítics els importa una merda el partit que ha arrassat a les eleccions, el partit de l’abstenció. Qui no vota no existeix. No compta. Si per cada abstenció es descomptés un euro al sou dels polítics la cosa canviaria. L’abstenció és un fracàs de les dites esquerres. És una vergonya, un sac molt democràtic: els immigrants, els no-persones, els farts, els cansats, els analfabets, els que ni saben que hi ha eleccions, els desemparats, els solitaris. Els bojos, els que ens miren des del seu campament en una cantonada. Les dones que demanen, en un perfecte català, diners per poguer pagar l’habitació on viuen, perquè si no avui les fan fora.

Quan aquest exèrcit s’aixequi, la Juana Dolores semblarà la Heidi. No hi haurà seny, ni raonaments ordenats. Hi haurà foc, hi haurà odi, descontrol i assassinats injustos, hi haurà caos, hi haurà molta policia al davant, i un exèrcit d’intel·lectuals analitzant-ho des dels seus despatxos just abans que algú esbombi les portes de casa seva i s’emporti els seus ordinadors per revendre’ls.

Aquell dia tot serà sorpresa, tot serà autocrítica i crides a l’ordre. Tot serà democràcia i altres paraulotes buides a ulls de tot aquest exèrcit. Un exèrcit de llengües i de pals i pedres en armonia desafinada, un caos que no distingirà si ets un bon català, si votes a l’esquerra o si vas a missa cad diumenge, tant li serà si has donat diners a Open Arms o si tens amics al Senegal. Reventaran amb tot i tindran la puta raó del seu costat, la raó de l’afartament, perquè ja fa massa temps que dura aquesta broma en la que vivim instal.lats.

Ens tapem la cara amb les nostres boniques festes multiculti, LGTBIplusultra, els amics de les papallones, la lliga de defensa del macramé i altres minories digníssimes, les nostres assemblees on hi anem sempre els mateixos de sempre, que ens masturbem en grup de lo progres que som; el consum responsable, el vot responsable, l’habitatge cooperatiu, la música ètnica i el Veritas patrocinant-ho tot per darrera. I a quatre carrers de totes aquestes performances hi ha l’abstenció, el vot a Vox, el silenci, el no-res, l’angoixa, el submón que fem veure que no veiem quan ens tropissem amb ell al metro i fa pudor.

La Juana Dolores és només la Heidi. En un món mediàtic de cartró pedra de colors pastel, on tot és bonic i molt català i molt plural, escupir fa lleig. Esdevé un gag del Polònia. Ta bé. D’acord. Fem-ne un gag. I seguim així, amagant les hermandades rocieras, la gent que no vesteig cool, els paquistanesos i els xinesos, les pors i il.lusions de les noies marroquines… La vida està més enllà d’un 30 minuts un diumenge a la tele (tele que tot aquest exèrcit ni coneix perquè mai no s’ha preocupat d’ells).

La vida està aquí al costat. Però preferim la nostra, de vida, no és així? Per què anar a la intempèrie si amb els vots de la gent que vota ja en tenim prou per repartir-nos els escons? Escons rima amb collons. I amb sermons.

Destinat a l’oblit

Posaré en un pot tot el que vull oblidar.

Començ a poc a poc, amb dubtes. Després em vaig animant, perd sa por.

El pot se’m fa petit.

Necessit un pot gegant.

I me qued pensant en sa paraula gegant, pronunciada per sa meva filla. Gegant. M’agrada sa paraula.

La vull rescatar.

Decidesc fer un pot de paraules i de moments i coses que vull guardar. Un tresor.

I el tresor s’anirà omplint a poc a poc. Com un bol gros on en Damià anava acumulant els mèrvils que ens guanyava a nes pati quan jugàvem. Ell sempre guanyava. Era igual que canviessis es mèrvil per una micro (una bolleta de coixinet minúscula), perque`quan estenia sa mà i posava s’ull ben atent…pam, sempre feria sa teva micro. I te guanyava es mèrvil. Tu tornaves a casa moix sense mèrvils i ell anava omplint es bol de mèrvils de colors i formes diferents. Preciós.

De sobte, veig que tenc records que estan alhora en el pot dels oblits i en el pot dels tresors. Quin embolic.

Com sempre, dubtant. Indefinit.

Com envejo aquests escriptors que dediquen cada dia deu hores a treballar. O un mestre de cases, o un científic. Dies i dies i anys dedicats a una feina. Res més.

Pens en un altre pot: el de la recuperació dels oblits. Ja van tres pots. M’agradaria trobar en Damià i xerrar amb ell. Sé que és un gran investigador universitari. Me sent orgullós. A altres fiets els veig a vegades: en Santi. En Dani, per suposat, en Dani.

M’agradaria reunir els fiets i fietes des pati. I tot d’una pens: fa falta? I pens en un quart pot: el dels records i memòries que no tenen assegurada una reencarnació en el present, però que tal vegada sí.

Amb quatre pots pens que ja són massa. I que ca meva hauria de ser un espai obert, net, gairebé buit. Reduir. Menys és més, diu la frase feta, i certes sumes matemàtiques.

Un dia agafaré els pots i els llançaré per sa finestra. A veure què passa. M’hi llançaria jo també, però no tenc collons. Ni massa ganes, he de dir també.

Sort de tu, hodubto, perquè m’ajudes a ordenar ses idees i a fer que me venguin imatges polides a nes cap. I perquè sempre em sorprens. Jo volia escriure avui sobre es rallar menorquí i sobre sa meva decisió de xerrar català de Barcelona, des de fa molts anys. Volia escriure un text en menorquí, ben planer, i costumbrista.

En canvi m’han vingut al cap els records, els oblits, els mèrvils.

Els mèrvils els tinc ben presents. Abans de començar sa partida haviem de tirar el mèrvil fins a ‘tònx’, és a dir, la línia d’inici. Qui s’atracava més amb el mèrvil a tònx, començava. Normalment era en Damià.

Deu haver alguna relació entre jugar molt bé a mèrvils i ser un bon científic? Ho hauré d’investigar, ho posaré al pot de les recerques pendents, com sa paraula gegant o saber perquè s’aigu de la mar és salada, perquè m’ho va demanar sa meva filleta.

Verí

Hem discutit. Fort, aquesta vegada. Amb insults. Crits.

Hem discutit de forma agre. Sí.

M’ha retret que m’hagin fotut fora de la feina. I jo li he dit una vegada i una altra que sense papers estàs venut però que no tolero que m’humiliïn. No ho tolero. Punt.

Però reconec que no era bon moment, mai ho és, per jugar-me la feina. La hipoteca està a punt de pujar 120 euros de cop. No sé què farem. Estem molt nerviosos, tots dos, des de fa temps.

He marxat amb un cop de porta i me n’he anat al bar. Els amics sempre hi són.

I ja està. Una birra, una altra, un xupito, un altre… i la resta la sap tothom.

La resta de la història la sabeu. Matinada, bus per tornar a casa, i jo fora de mi, treient tota la meva frustració, tota la meva impotència, la meva vergonya, la meva solitud, la meva desolació…en forma d’assetjament a la conductora. No recordo els detalls, tot s’ha fet confús i ha anat molt ràpid.

M’he tornat a trobar al carrer i no sé com he arribat a casa. L’endemà, el video. Tot el món mirant el video. Sí, sóc jo el del video. Sí, sóc jo.

Ara ja em podeu escupir a la cara, rentar-vos les vostres merdes urbanes de ciutadans ordenats fent-me servir de mirall trencat, d’anvers de la vostra civilitat. Hi teniu tot el dret. Us ho he posat en safata. I a més, sóc un no-ningú vingut de lluny, no heu de patir, ningú no es posarà de part meva.

La meva dona diu que sent fàstic. L’escola de formació professional em tanca les portes per conducta incívica. He rebut amenaces. Els veïns que abans deien que ens ajudarien amb tot, ara em miren com si tingués la lepra. Fins i tot la meva familia, allà, sent vergonya i m’insulten.

Així que, sí, bravo, gràcies al video, tots us podeu sentir còmodes desplegant el discurs feminista i dient que és inacceptable el que he fet, que és un símptoma de no se quants mals de la societat.

D’acord.

Només una petita cosa: quan un dia us gravin a vosaltres cometent qualsevol estupidesa pel carrer, i el video es viralitzi com el meu, llavors feu-me un petit favor: empasseu-vos el vostre mateix verí en silenci.

https://www.elperiodico.com/es/extra/20230424/acoso-autobus-conductora-expulsa-pasajero-borracho-video-viral-dv-86419299

Ho superaràs

La frase va arribar directa, sense avís previ ni preàmbuls. Gairebé al començament de la conversa, sense esperar a que jo acabés d’explicar la meva crisi. Com que tot va de pressa, avui no esperem a acabar una explicació i ja estem parlant de la resposta a l’explicació i les interpretacions que es faran d’aquesta resposta i què passarà després quan s’hagi de canviar i llavors tal…

La frase va arribar directa, sense avís previ i es va pronunciar amb una combinació de certesa, despreocupació i convicció. Com qui diu: “sí, home, clar, posa una mica més d’oli i se’t courà millor”.

Encara no sé què em va molestar més, si el fons del que em deia o la forma superficial, tranquila, segura de si mateixa, simplificadora:

“Ho superaràs”.

Només fa faltar que hi afegís: …tonto. Ho superaràs, tonto. Que no ho veus? El temps ho cura tot, el temps posa les coses al seu lloc… i bla, bla, bla. Sortien les síl·labes de “ho superaràs” i jo notava ganes de vomitar. Literalment.

Ho superaràs.

I una puta merda, ho superaré. Com si fos tan fàcil. Com si no tingués ni dret a gaudir del meu dolor. Com si tot en aquesta puta vida es resolgués fent una frase i un copet a l’esquena. Com si no ens puguessim permetre, hòstia ja, plorar, patir, compartir el dolor, i que l’altre calli. Calli i comparteixi. Calli i escolti. Escolti la història sencera que jo et vull explicar, la història de la meva crisi. Si és que te temps d’escoltar. I d’escoltar bé, collons!

Per què hem de dir “ho superaràs”? “Ho superes”. “Això es supera”. “Se supera”. Faltava dir, només: “això s’opera”.

O ho superes. o t’ho operes. O passa el temps o vinc amb el bisturí i t’opero aquest granet que no et permet superar el dolor de la crisi, que és el que toca: superar-ho. Ja. Ara.

Pensem-hi, en el concepte superar. Sembla com si la crisi (el dolor, el dol, la ruptura, la desesperació, el comiat, el conflicte, la derrota) es pugui tapar. Enclotar. Per això, potser, això de “superar”. Super-. Per sobre. I la merda, el dolor, sota la catifa. La teva vida ha de superar. Ha d’anar sempre per sobre.

Hi ha alguna manera en què el futur no vagi per sobre, sempre? ¿Podem compartir, al mateix nivell, cara a cara, sense tapar, el mal que sentim, el desassossec, sense tenir la sensació trista d’haver de passar pàgina i fer tota aquesta mena d’ocultació, aquesta negació, aquesta actitud infantil? Podem evitar el pensament sempre basat en les comparacions capitalistes? Això es supera, perquè el futur serà millor que el passat, perquè el temps guanya al passat. Etc.

Ho superaràs. M’ho va dir de bona fe, segur. Però no paro de pensar-hi.

I si no ho vull superar? I si em vull quedar aquí? I si no tinc més ganes de caminar cap endavant, com en una mena de condemna perpètua que t’obliga a seguir mirant aparadors de botigues, seguir comprant, seguir coneixent, seguir somrient, seguir treballant i seguir fent veure que t’ho passes bé perquè ho has superat?

A la merda la superació. A la merda tota l’autoajuda, de la primera a la última. A la merda el positivisme. A la merda el rotllo de que la vida segueix i que demà tot et semblarà menys important… A la merda aquesta manera de baixar els braços i deixar-se portar per la corrent, a la merda el fals somriure d’aquí a tres setmanes. A la merda les trucades dels falsos amics preguntant com estàs amb una emoticona. A la merda les emoticones. A la merda el mòbil. A la merda les converses per whatsapp, a la merda totes elles. A la merda tot el que no es pugui tocar i parlar i plorar i seguir plorant, a la merda tot el que sigui rodó, totes les solucions, a la merda els gurús, a la merda els tertulians, a la merda els feliços, a la merda els que estan segurs, a la merda els consells i totes les frases fetes, a la merda els gelats de postre i a la merda les receptes per ser feliç, a la merda la felicitat de tots els pòsters i a la merda la publicitat, tota ella, a la merda la gent que no ens mirem als ulls, a la merda l’espècie humana si ja no ens mirem als ulls, a la merda els consells amb to beatífic i autosuficient, a la merda les presses i a la merda la superació.

No vull res que tingui el prefix super-

Només et vull a tu.

En pèl

Un dia en una tertúlia de ràdio, un va dir una cosa contrària a la que tothom pensava que diria, preveia que diria, volia que digués, havia pagat perquè digués.

I l’efecte d’aquesta barbaritat imprudent va ser que l’estudi de ràdio va desmuntar-se sencer, va esfondrar-se l’edifici per la força del terratremol que això va provocar. I només ell va sobreviure, la resta van quedar defintivament sepultats sota la runa intel·lectual que havien anat construint paletada a paletada sobre la vergonya i la miserabilitat de les seves previsibles frases fetes per consum de tantes altres dones i homes benintencionats que escolten i consumeixen satisfetes i satisfets tones i tones de runa intel·lectual, que alhora s’alimenta d’aquets consum que regurgita, i aquesta roda de vòmits que es tornen a mastegar no acaba mai.

I quan algú va gosar dir que tot això és un circ precuinat i més aviat trist i decadent -com d’altres circs que un dia o s’altre alguns de nosaltres hem visitat amb la millor de les intencions per a nosaltres o els nostres fills, nebots o néts- li van dir que sí, que d’acord, però que ell s’havia de mullar entre els blaus i els vermells. Que per això li paguen.

El tertulià que va sobreviure va decidir muntar un club de silencis lents, va marxar de totes les tertúlies -per suposat- i va escriure molt. A mà. Cartes on parlava amb ell mateix i amb la seva gent més estimada. Va estar uns quants mesos en un lloc indeterminat del sentiments, però gaudint un especial gustet, el d’haver sortit de la roda. Un cop t’hi acostumes, costa molt canviar Dvorák per certes tertúlies, canviar l’estona amb els teus fills i els teus amants per una sessió sobre posicionament SEO a la teva empresa. Ecs!

Ses paraules limiten, és cert, però són límits preciosos, delicats, dolços i amargs, altíssims, oceànics, rodons com mèrvils, humits com els pètals després de ploure, límits amb crosta, límits amb dits juganers, límits amb Tramuntana, límits a crits o a cops, límits il.limitats… Res a veure, a anys llum, amb el límit gris, fètid, lleig, que ens posa un SEO, un ascensor, un grup de whatsapp. Va home va!

I aquí el teniu, al senyor que es va salvar, que agraeix a la Marisa Monte tantes coses i que no comparteix res de valor a les xarxes. I que tampoc és feliç del tot, ni ho preten. Si el voleu conèixer primer us haureu de preguntar realment de qui estem parlant, i tot seguint preguntar-vos si vosaltres sou ell o si us ve de gust abandonar els algoritmes, o ja ens està bé una mica d’escalforeta del nostre ordinador portàtil damunt les cuixes. La única escalforeta, potser?

Però com que qualqú que estim molt m’ha demanat aquest vespre molt especialment que no escrigui res trist ni que faci pena ni por, hauré d’acabar dient la veritat de la mentida: que demà passat tu i jo, amor meu, anirem a la mar a nedar en pèl.

Obrir

Mai no va entendre la seva filla. Corregeixo: va maltractar la seva filla. Va aplicar sobre ella tota la ràbia i la impotència rebuda una generació enrere. Sense saber què feia, ho feia. Perpetuava la cadena. I ella, en silenci, mastegava per dins.

La maltractava perquè no entenia aquelles arracades, no entenia la rebel·lia, aquelles respostes impertinents. I trobava inconcebible que faltés a escola i que esnifés pel carrer. Ho va voler resoldre com el pare amb ell: per collons.

I la va perdre.

L’amargor va portar a un divorci i d’allà a feines tan inestables com les seves cames quan sortia del bar.

No ho sabia, això tampoc, però ella va desenvolupar noves dimensions, que cultivaba al món alliberat on residia.

Cada dia la mateixa línia. A mi m’agrada la feina, em distrec, li diu un company dret al seu costat, mentre ell manté la mirada fixa a la carretera i al volant. Rígid. Horari estricte. Cap concessió d’amabilitat amb els clients. No ve en el contracte.

Fa tard, com passa sovint. Però aquest cop fa tard i és important. Porta la nena d’urgències. Corre. I veu que ja ha arribat el bus a la seva parada, hi està entrant la darrera senyora de la cua. Corre encara més, amb el cotxet, mentre gesticula amb un braç i crida. Arriba davant les portes encara obertes. Bé! Però el conductor, sense apartar la mirada fixa cap endavant, prem el botó i les tanca. Ella crida i colpeja el vidre. La gent adverteix al senyor. No serveix per a res. El bus arranca. Ella es queda palplantada i la nena tus molt fort i es desmaia.

A la següent parada, tots els psasatgers baixen i no puja ningú. El conductor sembla ni adonar-se’n, d’aquest fet tan improbable. Continua conduint. Fins que quan passa pel pont el bus ja no respont a les seves ordres i llavors sí, llavors arriba la suor freda mentre sent dins el cap els crits de son pare i les mirades tristes de la seva filla, tot li passa pel cap en un garbuix de moments i imatges just abans d’estampar-se.

A la clínica de rehabilitació entra un raig de sol pels finestrals mentre un home en cadira de rodes porta en braços la seva neta i se la mira amb amor.

M’agradaria canviar-ho

-M’agradaria canviar-ho.

-No, això no podrà ser.

-Ah…

-Em sap greu…

-Però i si enlloc de canviar-ho cap aquí ho canviem cap allà? Així trobaríem una sortida, no?

-No, no.

-Què vol dir no? Que no es pot canviar cap allà o que si ho canviem cap allà tampoc seria possible, segons vostè?

-No, no és segons el que jo cregui. És que no pot ser.

-Llavors si no pot ser perquè hem concertat aquesta trobada? Jo creia que es podrien buscar sortides…

-No sigui tan agressiva, senyoreta. Ja li he dit que..

-Agressiva?

-Jo faig la meva feina, si de cas te alguna queixa…

-No, no, cap queixa. Si la tingués…a qui m’hauria d’adreçar, qui és el responsable?

-Jo mateix.

-Ah, entesos. Així que això comença i acaba aquí…

-Em sap greu

-El que no em queda clar és el motiu de la negativa

-Que no s’ha fet mai això que diu

-I si ho fem ara, per provar, incomplim alguna llei o hi ha algun problema fiscal …?

-Miri, aquesta conversa no va enlloc…

-Jo el que vull és una resposta raonada, i li ho estic demanant educadament

-Només faltaria.

-Nomes faltaria, què?

-Que no fos vostè educada.

-Ah d,acord. I em pot dir, siusplau, si és vostè tan amable, per quina motivació no podem canviar ni cap aquí ni cap allà, ni buscar una drecera o una solució?

-No serviria de res, cregui’m, senyoreta.

-Miri, jo no estic aquí per creure-l a vostè, i faci el favor de no dir-me més senyoreta amb aquest to. Jo estic aquí per trobar una solució i no marxaré fins que m’ajudi.

-Ah però això ho podria haver dit vostè abans, senyoreta. Si es tracta d’aquesta situació, llavors activarem el protocol

-Quin protocol, me’l pot passar, el text del protocol?

-No, és intern.

-I què diu el protocol?

-Que un client que no…

-Jo no sóc cap client ni cap puta senyoreta, sóc una dona que te un problema greu i vostè és el responsable de trobar una solució amb mi

-Deia que un client que no es comporta correctament ha de ser expulsat del sistema.

-Expulsat? Però si ja estic expulsada! Precisament per això estic aquí.

-Senyoreta, cregui’m, tot això no l’ajuda a vostè en res. Li recomano que ompli un formulari de queixa en aquesta pantalla…

-I aquí arribarà el formulari?

-A mi mateix, senyoreta.

-Val d’acord, aquí la cosa va així, ja ho entenc. Passem al pla B.

Llavors la dona treu una pistola de la bossa vermella que portava i sense perdre el seu somriure apunta al cap al senyor, que no s’immuta, no mou ni un múscul.

-Ara faràs el puto favro de premer el botó i activar-me i solucionarem això, o et foto un tret entre les celles

-No ho faré i vostè no ho farà.

Sona un tret, i entre les celles de l’home es dibuixa un forat rodó fumejant del que surten uns quants cables i un líquid blanc.

Ella es treu el dit índex de la mà dreta, del que en surt una connexió USB. Endolla la connexió al taulell digital que hi ha davant el senyor, es descarrega les dades i un cop ha trobat la solució, torna a posar-se el dit al seu lloc i surt de l’oficina d’atenció ciberciutadana amb un somriure de byte a byte.

L’enemic

Després de maleir a ton pare

Després d’enterrar ta mare

Després de penjar la trucada

Després del vòmit borratxo

Després de la infidelitat

Després del perdó

Després de fugir

Després del silenci

Després de la pluja

Després del malson

Després del full blanc.

Després de “et queden tres mesos”

Després de plorar fent l’amor

Després del renec del teu fill.

Després de l’atur

i del desnonament.

Després de la vergonya

de no tenir nom.

Quan s’apaguin els llums

i els amics comuniquin.

Després comença

el dolor de veritat

d’enfrontar-te, per fi,

amb tu, l ‘enemic.

The Dude abides!

Ahir va fer vint-i-cinc anys que vas arribar. 6 de març del 1998. Jo et vaig conèixer un poc més tard, i des de llavors sóc el teu fidel seguidor. I sempre dic que quan sigui gran vull ser com tu. Seriosament.

Avui pens en què deus estar fent…O, millor dit, què deus estar no-fent. Jo vaig pel mal camí, per ara. Imagina’t si vaig malament que m’he apuntat al gimnàs, estic penjat del puto mòbil i tinc l’ampolla de Kaluha encara pendent de comprar.

Això sí, el teu esperit va amb mi perquè crec que el duc a la sang paterna. Els cossos tendeixen al repòs, deia mon pare. Això et sona, oi? Doncs ho tinc present, molt present.

M’agradaria aprendre del teu cansament. Fins i tot se n’escriuen textos filosòfics, sobre la societat del cansament, elogiant que estar cansat i parar obre tot el món a les relacions, a l’arrodoniment de les coses i a la consciència, en contraposició de la societat hiperactiva positivista del fer i fer constant que no permet cap concentració, cap aprofundiment i que ens converteix en esclaus de nosaltres mateixos. I que ens fa infeliços.

Tu ets el referent del cansament, i no m’estranya -i no és broma- que existeixi la relació del Dudeisme. Jugues a bolos, fumes, escoltes als Creedence, prens cerveses amb els teus amics i apliques el pacifisme a les aventures que et vas trobant sense voler perquè, sí, la puta estora donava ambient a la sala, i tant que sí, i no està bé que ningú s’hi pixi a sobre, tiu. No està bé.

M’agradaria saber de tu, m’agradaria poder mirar per un forat i saber que segueixes bé, que resisteixes, que et passen per davant històries surrealistes i que te les mires amb cansament, amb les sandalies i els pantalons curts, que tens sempre el rus blanc a punt i la mirada despreocupada i neta. M’agradaria saber que segueixes trigant una bona estona al súper per trobar el millor cartró de llet, que no t’espanta ni t’intimida cap poderós en cap mansió de Los Ángeles i que prefereixes fer-te el teu porret a la banyera agafat amb pinces.

Espero, Dude, que resisteixis, perquè sa teva resistència és un far entre tanta activitat estúpida. Espero que segueixis amb aquesta bonhomia i que no tinguis ni un dòlar, que no et preocupis per res i que cuidis del Walter i dels altres amics que vagin apareixent. I, no, si us plau, no et pensis que estic demanat una seqüela. No! Això aniria contra tots els principis del cansament. Seria productivista, innecessari, i ho espatllaria tot.

Segueix al teu rotllo, Dude, algun dia ens trobarem, o no, jugant a bolos o en alguna obra teatral surrealista del propietari del teu apartament. Tant de bo sigui prenent un rus blanc i passant absolutament de tot, perquè hi tenim dret i simplement perquè estem cansats. Molt cansats.

The Dude abides!

Màquines

Al bar de Llefià els homes més vells van gastant bitllets de 50 a les màquines escurabutxaques mentre els joves miren el futbol. La cambrera es queixa a l’encarregat que un borratxo li due encara dues mitjanes. L’encarregat li diu amb un gest que el deixi marxar, que si no emprenyarà.

Cafès amb llet, mitjanes i quintos. Pell blanca i negra. El Barça perd amb l’Almeria, a fora plou.

I els homes més vells segueixen amb el dit intermitent, prement el botó, la mirada fixa en les tres combinacions de formes per veure si guanyen o perden. Veig que a vegades sí, que guanyen bonus, però no s’immuten gaire. Segueixen prement. Bitllets i bitllets. N’hi ha tres, de màquines.

S’altre dia vaig llegir que les empreses posen més màquines escurabutxaques als barris obrers que als benestants. https://interactius.ara.cat/guia/escurabutxaques

Són uns miserables, sou uns miserables. Vivim en un món ple de miserables. D’immorals, d’éssers humans que no mereixen aquesta qualificació, són inhumans.

I s’amaguen tots darrera d’aquesta magnífica i pobra argumentació de que ells no són els culpables de res, que són els jugadors els que decideixen gastar-se tot el jornal. És com la familia Sackler, que es desentenien de la pandèmia d’addiccions als opiacis que van crear amb el seu OxyContin venut de forma massiva, miserablement, arreu i quants més millor, amb venendors miserables, xavals imbècils que nomes veien els diners del seu sou créixer.

I aquest engranatge pervers te un nom, el podem maquillar, li podem posar cometes, el podem contextualitzar o fer-ne sushi o un branding, ens el podem confitar però el nom el sap tothom.

I aquesta misèria humana de posar més escurabutxaques on més pobresa i necesitats hi ha es repeteix arreu. El vici és incansable, i només te un antídot: la solidaritat.

M’ha sortit un hodubto una mica explícit, ja em disculpareu. Hauria volgut escriure un relat en el que el senyor enganxat a les escurabutxaques (també n’hi ha de joves, s’ha de dir), es beu el següent glop de xupito de whisky i tot just arriba la seva dona plorant que hi ha hagut una desgràcia, que a la veïna la volen fer fora de casa els Mossos I el senyor reacciona, llança el seu got contra la màquina, l’agafa amb les mans com en l’escena final del niu del cucut, i la llança contra el cotxe policial i tots junts acaben fent marxar la policia a les males.

Per sort, o per desgràcia, la misèria humana no marxa amb una sola màquina escurabutxaques llançada contra la policia. La misèria humana una pudor tan intensa que ni amb sis rentades amb aigua calenta i una esponja d’agulles, no se’n va. No marxa.

Això només marxa quan algú talli l’aixeta. I llavors, per suposat, de seguida, apareixeran tos els apòstols de la moderació a dir que no podem perjudicar el PIB de milers de conciutadans, i a convèncer-los que paga la pena crear una taula interinstitucional que abordi el problema de les escurabutxaques…

….i crearem uan nova loteria els beneficis de la qual aniran, això sí, a ajudar la ludopatia. Qui no es torna boig realment te una sort tremenda, perquè és realment el que volen: trencar-nos del tot, deixar-nos KO amb un bombardeig de barbaritats i pornografia grotesca inassumible. Inassumible.

Ja no és la lluita de classes, ja no és dalt o baix, o si ens fixem en col.lectius minoritaris desatenent l’unitat obrera, és ja una qüestió de supervivència emocional, mental, racional, humana. Ens hi va directament la nostra salut.