Marisa i Marina

esgrau8set14LI veu l’esquena nua i nota com de seguida cau la roba i els prejudicis. I la nit del goig esdevé llum planetària mentre els Tribalistes posen la melodia que envolta i escalfa l’espai.

I se sent una veu interior que diu: qui sóc? I mentre es recargola el dubte, la música, les veus, la percussió, posen un camí cap a la resposta.

Com ho és la nova il·lustració radical de la Marina. Com ho és el silenci de tants i tants treballadors, que si fessim servir el concepte just de la justícia estarien cremant seus d’empreses, governs i bancs. Com ho és el silenci de tants i tants joves novinguts, que si fessim servir el concepte just de la justícia, estarien fent el mateix amb les direccions generals dels afers interdepartamentals dels governs incompetents.

Mesquineses que només la percussió i la veu de la Marisa ens poden compensar, en dies de tristor i pena profunda pel cor brasiler de l’Amèrica llatina. De l’Amèrica encara dempeus.

Dempeus com els que van camí del nord a exigir dignitat.

Dempeus com estava fa una estona l’esquena nua a la que li ha caigut ja tota la roba i està ballant aquí sota els estels, sota aquesta nit perpètua en la que potser alguna vegada es farà de dia i ens descobrirà nus, desvalguts però dignes, a la sorra, mirant a l’horitzó. Sempre a l’horitzó del meu infinit particular, de la meva il·lustració radical, oi Marisa? Oi Marina?

Advertisements

La roda

L’expectació per la conferènncia era màxima. Gent dins i fora de l’auditori, retrasmissió en directe, convidats vinguts de tot el món, inclosa la Lluna.

I en el moment precís, quan tothom restava en un silenci respectuós, el filòsof va agafar aire, va fer una petita pausa i va dir alt i clar:

-La roda.

-La roda, senyors i senyores. Anys i anys fent i refent cotxes, amb tot tipus de millores per dins i per fora, al xasís, al motor…amb tot tipus de novetats tecnològiques i estris… I què s’ha mantingut sempre en tots i cadascún dels vehicles? La roda.

Es va fer un silenci, a mig camí entre l’interès i el dubte.

-Busquem les rodes de totes les coses, busquem-les!

I aquí es va acabar la conferència, que no cal dir que va generar un munt de crítiques, desencís, indiferència… però també interès. I sí, des de llavors es van constituir grups de “rodes” a tot arreu. I es va parlar dels botons de les camises, dels verbs a les frases, i dels subjectes, també dels subjectes. De les mares. De l’aigua, es va parlar molt de l’aigua. I del sol. I d’allò més profund, la pell. Es van fer un gran seguit d’inventaris de ‘rodes’. Les llavors del tomàquet. Les primeres paraules d’un nadó.

Tretze anys després, el filòsof ha convocat una altra conferència. Hi ha intriga, una certa prevenció, i molta, moltíssima il·lusió. La de totes i tots aquells que han contribuit a fer ‘rodes’ durant aquests anys i que esperen, desitgen, anhelen una construcció harmònica amb tot plegat. Esperen que el filòsof treni les rodes amb l’aigua, amb les mares i amb la pell i les llavors. Que ho comparteixi.

Tretze anys. El filòsof mentrestant ha guardat silenci, llevat d’alguns comentaris menors.

Ara be, potser, qui sap, si hi haurà expectació mediàtica, aquesta vegada.

Però com diu la cançó…la revolució no serà mai televisada.

 

 

Teixidores

Enmig de les festes del barri, una senyora gran, amb un caminador. Sense companyia. Gairebé no avança. Cap cot, vestida amb una bata senzilla. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al seu voltant, gent amunt i avall, sorolls, globus, cartells, bicicletes, aparadors, terrasses de bar plenes.

La dona amb un caminador, sola.

Aqui acabaria el relat.

I què en saps tu de si és feliç, i de si només era un petit passeig i tot d’una la familia l’anava a acollir i feien un arròs tots plegats..

I què en sabem? Vet aquí la qüestió. Res, no en sabem res. No en se res.

Estem en temps de cures, de rescats i poca cosa més en els que sembla que hem renunicat a reapropiar-nos de les preguntes, de la crítica, de la comprensió humana, com diu Marina Garcés a Nova il·lustració radical. En temps en els que recuperar l’esperit crític es fa imprescindible si no volem seguir alimentant la condició pòstuma de l’ésser humà, perdut en revolucions tecnològiques, compartimentat, ple de coneixements i més analfabet que mai. Mes sol que mai.

No en sé res, d’aquesta dona, d’aquesta veïna. Però l’emoció, la pena, s’ha de transformar en allò que la Marina descriu al final de l’assaig: reapropiar-nos del temps vivible. Per una nova il·lustració radical “com un tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora”.

Em ve al cap la frase “el nostre temps”, cantada per l’Ovidi Montllor. Pens en com fer-lo nostre de veritat, vet aquí el mal de cap, el malestar físic i psíquic per no saber com fer-ho, més enllà, sí, de fer barri, de teixir, de pensar. D’estimar incondicionalment. És a dir, estimar sense condicions comercials ni objectius resultadistes.

No en sé res d’aquesta dona, que gairebé no avança, enmig del bullici de les festes. I amb aquesta escena, real i alhora metàfora de tantes altres, vull expresar l’angoixa de viure envoltat de tanta violència: contradiccions com cops de puny descarnats, bestials, diaris.

 

L’home mig nu

Cada matí a les set surt de casa a caminar. Pantaló negre curt esportiu, bambes negres amb mitjó blanc i una samarreta que tot d’una es treu i es penja al darrera. L’home, d’uns cinquanta anys, exhibeix panxeta i és completament calb. Això sí, porta ulleres de sol.

Cada dia es passeja, amb les maneres pròpies d’un emperador romà. El seu aspecte recorda molt Lex Luthor.

Res a veure, però, amb el dolent de Superman.

Aquest és un bon home, que viu amb sa mare malalta. Un home que fa de taxista i al que li agrada, més que res al món, el mar. La mar, mirar-la, somiar en un viatge definitiu en un veler, fins on diguin les onades, el vent i les provisions.

Mentrestant es dedica a fer un diari, un diari de cada passejada. I com que -això encara no ho sabíeu- el nostre Lex te també poders especials, el que escriu aconsegueix canviar un bri de les vides de les persones de les que escriu, les persones amb les que es creua i mira, en cada passejada matinera. Persones que ni saben perquè els passa el que els passa, però algunes de les quals sí que identifiquen al nostre Lex, que no falla cada matí a la seva passejada.

Fins que un dia un policia el multa per anar sense samarreta. “A la seva edat, li hauria de fer vergonya!”, afegeix l’agent, que és un home amargat de la vida.

En Lex se’l mira, firma els papers de la multa i marxa a casa a escriure. I escriu bé del policia, i fa que el policia perdi una poc de la seva amargor.

Uns quants dies més tard, el nostre protagonista llegeix al diari una notícia sobre l’incivisme a la ciutat…amb una foto en la que se’l veu a ell, amb el tors nu, passejant. Ves per on, pensa. I com que la notícia va signada per una periodista, s’interessa per conèixer-la.

I gràcies a aquesta coneixença, ella descobreix tot un món sobre els matins a la ciutat vora el mar, sobre els personatges que hi treballen i s’hi mouen (els dels xiringuitos, els alcohòlics, la parella que pren el primer tallat a la cantina, els que corren com si els hi anés la vida, els que corren però riuen). I li surten uns articles molt millors, a partir de llavors.

Ara a en Lex li arriba la multa a casa. No li diu res a ningú, però decideix no pagar-la. I llavors comença una nova etapa a la seva vida, en la que gràcies a una periodista i a un policia abans-amargat-ara-més-feliç aconseguirà transformar uns quants diners d’una sanció (uns quants…bastants) en una recaptació, en un donatiu per a una bona causa marinera, compartida: una passejada en veler amb la seva mare malalta. Una passejada, per suposat, sense samarreta.

Ingravidesa

Mentre passejam pel carrer, o anam al parc, o al zoo, o al mercat, cantam, o em dius “tinc gana”, o “vull aigua”, i et dono un plàtan (o una magdalena) o aigua. I al parc fas cua per pujar al gronxador, al de cistellet. I si veus una nina en mans d’una altra fieta, t’hi llances de seguida. La vols. I m’agafes la mà perquè tens un poc de vergonya i vols que t’acompanyi a demanar-li a sa fieta, que a vegades vol i a vegades no vol cedir sa seva nina. I després sa mare o s’àvia o l’avi li diuen que sí, que te la deixi, i te la deixa, i tu et poses molt contenta.

Ens gronxam, i ja vas aprenent a arronsar ses cames quan vas enrere i a estirar-les quan vens cap endavant.

Després et propos d’anar a fer quatre encàrrecs, i quan ja ho tenim tot anam a casa a fer el dinar. A tu t’agrada seure damunt sa taula de sa cuina a mirar com s’escalfa s’aigua, com tallo els tomàquest, com obro una llauna… I si  veus blat de moro, tot d’una en demanes, a cullerades!

I jo m’obro una cervesa i poso música de Pinyeta Pinyol, que són dos homes, bona gent, menorquins, que ja em feien ballar a mi de petit amb el Joan Petit, i amb “Pinyeta pinyol, sis i tres fan nou”…

I tot açò és real, tan real que em genera un estat d’ingravidesa, una sensació de lleugeresa, propera a l’essència. En cadascuna d’aquestes coses que fem hi ha veritat, malgrat tots els malgrats. Hi ha barri, hi ha tomàquet, hi ha els teus ulls, hi ha aigua, hi ha saludar a un veí amb el que ens creuem, hi ha les paraules boniques que et dedica sa senyora del bar…

I ja està. Illes de veritat, illes d’ingravidesa, en un món pesat, feixuc, dens, de ciment, de pedra, de soroll. Moltes barreres, molts tels, moltes mentides, molts intermediaris, moltes desconfiances guanyades a pols.

Barri, filla, gronxador, arbre, aigua, fruits secs, salutació, albergínia, cervesa, cançó. I ara quina cantam?

Lleugers d’equipatge, lleugers de distraccions… es descobreix que el temps pot expandir-se d’una manera màgica, per dins, per fora, pels voltants, mentre et mir i em mires. El nostre temps, que anem fent.

Me’n vull anar

-Me’n vull anar, va dir als seus pares, un dia mentre dinaven. Un dimarts.

Com que eren uns pares comprensius i educats, tots dos van començar un diàleg en un to constructiu, interrogatiu però no massa, deixant-lo expressar les seves intencions i alhora mostrant-li tendresa.

-Què vols dir que te’n vols anar, fill? On?

El pare era més insistent en les preguntes, gairebé no el deixava parlar. Estava neguitós, i al seu cap començava a lligar caps de manera nerviosa, automàtica: clar, ara vol marxar perquè va passar allò l’altre dia a la platja amb aquella noia i com que jo li vaig dir… i després a l’institut… i aquella nit, i les notes, i els silencis i aquella vegada que li vaig fotre un crit…

Però no hi va haver manera de treure res més. La discussió es va quedar en el congelador, el dubte planava sobre la casa i la rutina es va anar imposant durant les hores següents. Tothom sempre te coses a fer, que obliguen a seguir l’agenda.

Se’n volia anar però no sabia on ni perquè. Vet aquí la resposta.

Com tants altres, però això no consola.

Com altres vegades, però amb més intensitat, gairebé a punt de fer-ho realitat.

Com ho havia vist fer en alguna pel·lícula, o en una cançó punk.

I tot açò per un nus, per una certa incomoditat, gairebé física, que li feia mal. Com fa mal un mal de cap, com molesta un amic pesat que parla massa fort i sempre vol ser protagonista. Sensacions. Com dir-ho. “Me’n vull anar” és una frase poderosa, una autoafirmació. Una voluntat, un desig, una porta que s’obre, un gran interrogant per descobrir. Una amenaça, fins i tot, o un neguit, o tot alhora.

Tant és si finalment se’n va anar. Sí, això implica escriure una història A (se’n va anar) o una història B (no se’n va anar, encara, i l’amenaça queda latent), però el realment inquietant en ell, i el que li feia donar voltes (només calmades escoltant punk amb els auriculars a tot volum) era aquesta percepció terrible: que la roba fa nosa però no es vol anar despullat, que gairebé tothom és molest, però la solitud fa respecte, que les converses semblen estúpides, però s’hi acaba participant; que fa vergonya dir que no es té ni puta idea de si es vol ciències o lletres o màsters o merdes d’aquestes; que el problema no és ni la noia ni la bronca de l’altre dia ni el pare que no deixa acabar les frases… i que alhora el problema és tot això junt, que fa una bola viscosa i agre que es fica per la gola i no deixa respirar, respirar no se sap quin aire pur que no se sap on buscar perquè ja no hi ha evidència que existeixi enlloc, ni lluny ni a prop. Ni dins ni fora.

Així que potser anar-se’n no és ni solució ni problema. Tot comença en un mateix, diu l’Ovidi, però a vegades un mateix no sap ni per on començar a saber-se un mateix.

Camí de cavalls

Mentre vaig cap a s’escoleta amb sa meva filla, cant Camí de Cavalls. I em quedo a mitges, se m’ennuega la veu i l’ànima.

Ma mare no estava bé. I jo, un dia, a Badalona, no sé perquè, volia saber com feia sa cançó. Camí de cavalls, tu voltes s’illa, vas sempre alegre…

No record fins on sabia sa lletra. És igual, el cas és que li ho volia demanar a ella. Però ella no estava bé. Dins sa seva habitació, tancada, tancada entre parets i entre murs molt més alts, els de dins, els de l’ànima, els de l’esperit, o com li vulgueu dir.

I jo plorava. A sa meva habitació, que estava al costat, i que sí, tenia una finestra per mirar una mica de cel i una mica de blocs de pisos.

I de sobte va venir ella o em va cridar, no ho record molt bé, i com si tot hagués canviat en qüestió de segons, com si hagués aparegut un àngel i li hagués donat llum i força i vida i empenta i ànim, ella va venir i em va cantar la resta de la cançó, fins al final.

Ma mare cantava. I jo tenia el cor trencat, trencat d’alegria, trencat de tanta muntanya russa emocional. Trencat de tanta cruesa.

Me la va cantar, sencera, fins el final… “Per entre mates de murtra florida, entre abetzers, caramuixes i cards, tu fas camí des Migjorn a Tramuntana, de Ciutadella a nes cap de Llevant…”. I tornem-hi: “Camí de cavalls, tu voltes s’illa, vas sempre alegre per ponts i penyals, i de bon matí, tu sents com canten, els rosinyols, verderols i pardals”.

Ara li cant a sa meva filla. I ella em diu: “Sa dels cavalls”. I li torn a cantar. I a la meitat se m’ennuega la veu i l’ànima. Per ma mare, per s’àvia Joana.

El camí de cavalls fa sa volta a Menorca. Gràcies a tots els que han fet possible que el recuperessim, que torni a ser nostre, per damunt de ciments i tanques i barreres.

Mare, ma, a sa fieta li agrada escoltar sa cançó. I jo li cant, quan anam cap a escola. Estic segur que t’agrada i que la sents, i que la cantes amb noltros, també.