Blessed

Hands up! Yeah. Feel the beat.

Com els carrers no hi ha res, i no rapejo perquè no m’atreveixo, bro.

Serà disconforme, serà deforme, serà multiforme, loco. ¿Ho serà? Dependrà. It depends on you. Tot comença en un mateix, l’Ovidi amb el Toti, i el Toti recollint el que ens queda al cor, perquè com diuen els ‘jat,ho’, “un altre sortirà que canti més”.

Res no omple el cor més que la manera de viure i pensar d’Arca Verde, de les ecoviles. I quina manera és: sa que fa i cuina i cultiva, i no es desfà en hores i hores i hores pensant i repensant què diran, què pensaran, què està passant al món, on va el Planeta… No ho podem controlar, br.

Tot escoltant els beats, un es pot tornar una mica rítmic i superficial. Però no hi ha res de més superficial que sa pell.

No, no podem anar a ballar, companys. No està permès. Regles i normes i un control no sé si ben entès. No hi podem anar, però guardo un regal, uns quants regals, en forma de beats, aquí dins, aquí al costat. Pesen poc i es poden transportar.

I ara digueu, tots junts, germans: Pump it up! Amb unes bones bambes dels 80, mitjons ben amunt, pantalons curts i sa samarreta més freak que hi hagi a l’armari de la tieta. I repetiu, germans: Pump up the Jam.

Feu-me el dia més feliç, germans, i aplegeu-vos en l’eucaristia de les culpes i els retrets per un virus, per no haver pensat ni parlat ni un minut encara, ni un sol punyetero minut, en les maneres intensives de fabricar menjar a les granjes, en la manera de viure el consum, en la manera de viure la ciutat.

Per això i per moltes altres coses més, germans, bro, locos, uniu-vos al beat, i doneu-vos la pau arcaverdiana! Això sí, amb el colze, no fos cas que se m’acusi d’incitar al contagi.

Love you, BlessedMadonna!

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_5b6c

Aurora

Quan el dia es desperta a la gran ciutat, agafo la moto envoltat de la fresqueta que fa frontera amb el fred però no hi arriba. Em trec la son mentre creuo carrers nus i m’endinso en la gola de ciment anomenada ronda, on ja es nota el brunzit de la gran maquinària, amunt i avall.
Aviat però puc desprendre’m del ciment per anar a abraçar la vorera del mar, gairebé tocant-la des del seient, i gaudint a l’altra banda de les masies històries del baix Maresme.
I amunt amunt cap a Aurora, amunt per desprendre’m dels carrers, a poc a poc. Just abans d’entrar al camp, creuo aquells indrets vitals anomenats habitatges adosats, on tothom crec que encara dorm.
I llavors sí, llavors entro a Aurora i aixeco la vista i darrera d’una masia i un arbre apareix el sol, que ens compensa la fresca i ens il.lumina el dia.
Ja feinegen els pagesos, aquí i allà, en els bancals, sense descans i amb un silenci respectuós amb la natura que ja ens envolta i abraça.
És llavors que sé on sóc. Sóc on era quan era petit, sóc d’on vinc, sóc al camp. Sí, envoltat dels habitatges, i amb una fàbrica més enllà, i la carretera i el poble. Sí, però trepitjo la terra, aixeco el cap i veig l’horitzó: mar i cel.
I res més.
Em poso a treballar, sense més. Cullo cebes i noto el so de les seves arrels com si intentessim impedir-m’ho, i veig com cau un bri de terra. Cullo i cullo. O trec males herbes per admirar la bellesa dels enciams sense molèsties. O planto boniato, amb una cadència silenciosa però imparable.
M’admira veure en Suleiman treballant sense descans, amb el tempo just, sense pressa però sense mai parar, acompanyat només per la música dels ancestres, que sona fluixeta, com un acompanyament, com una batuta que marca el ritme per plantar, recollir… Sense descans.
Tots m’acullen amb naturalitat, mentre la companya te cura de les flors, mentre en Gilad te cura de cada detall aquí i allà, mentre els ocells ens acompanyen fent una partitura lliure de vols al cel.
I així passa el temps sense rellotge, així s’oblida que som a tocar del gran monstre urbà.
Aquí es fa realitat, amb terra a les mans, que es pot treballar la terra amb respecte, i fer dels seus fruits una oportunitat de consum diferent, de relacions diferents. Cullo les cebes que em menjaré. I ho faig amb modèstia, admirant la feina dels treballadors, del Hristo, del Neymar…
Admirant aquesta senzilla i dura manera de fer realitat una altra manera de consumir.
I de tant en tant passa el tren, amb una cadència també deliciosa, que ens marca el pas del ‘progrés’ i ens recorda que tot va passant, però les cebes i els boniatos es queden aquí.
Per molts anys.
20200528_063707

Atentament

Un dia qualsevol -concretament un dimarts al matí- va deixar la feina i, amb els pocs estalvis que tenia va llogar un apartament en un poble de muntanya i es va tancar a escriure. Un any més tard, satisfet, va enllestir el manuscrit i el va lliurar a les editorials.

Totes li van contestar el mateix: que no. Amb bones paraules, amb un llenguatge més sec o amb el silenci. En resum: això que escrivia no era creïble ni com a ciència-ficció. Millor dit, no tenia ni el nivell d’una sèrie B o un pamflet juvenil.

Deia la seva novel·la que el món sencer quedava tancat per una pandèmia. Que les principals nacions estaven en mans de presidents criminals o amb trastorns mentals que els portaven a recomanar beure lleixiu o a aplicar fredes dictadures. Que alguns governs progressistes tancaven les llibertats. Que els partits de les dretes defensaven les manifestacions al carrer, els drets socials i les autonomies. Que es recomanava sortir els nens al carrer però només per anar al supermercat, al banc o a l’estanc. Que les forces que no havien fet gaire res per les rendes garantides ara en feien bandera. Que alguns dels ciutadans que havien passat 40 anys de dictadura esdevenien nous censors de comportaments ‘irregulars’ dels seus veïns. Que queien mil euros de multa per banyar-se a la platja mentre els bancs, que havien rebut més de 50 mil milions anys enrere, tornaven a fer negoci exigint assegurances de vida a canvi de gestionar crèdits dels governs. Que els partits seguien barallant-se, tant o més que abans, malgrat que tots els indicadors reclamaven cooperació, des del FMI al Financial Times. Que van començar a obrir abans els bars que les escoles. Que en un país envellit i on tothom tenia algun avi en una residència, gairebé tothom va semblar oblidar-se dels més grans, que van morir com a pollets i en solitud en un món 5G superconnectat i amb tanta intel·ligència artificial que s’oblidava de la intel·ligència real, la de la saviesa dels vells. Que mentre molts ciutadans seguien sense cobrar la prestació d’ERTO, els futbolistes ja rebien els tests covid. I que un cop es va sortir de la crisi va semblar que tot tornava a la normalitat, batejada pel govern com a “nova normalitat”.

Això no ven, li van dir a l’escriptor. És massa sarcàstic, massa rocambolesc. No s’aguanta. No té ni tan sols coherència interna un cop fet el plantejament distòpic tan inversemblant.

Va cremar el manuscrit i va tornar al camp a fer de pagès, guiat per un esperit humil i honest.

Van passar els anys i va tornar la crisi, corregida i augmentada. Llavors va ser la vida extraterrestre, la mateixa que havia monitoritzat des d’anys enrere l’evolució dels humans, la que va introduir un salconduit per salvar no als humans, sino l’equilibri de la cadena tròfica i els ecosistemes, per seguir mantenint la Terra com a banc de proves.

L’home escriptor va ser nomenat pels extraterrestres nou responsable de cultura i humanitats al consell interuniversitari mundial.

Un dia, uns editors van anar a proposar un projecte al responsable de cultura. Ell tot d’una els va reconèixer com uns dels que li van tirar per terra la novel·la anys enrere. Els va saludar, els va convidar a seure, els va oferir un vas d’aigua i els va escoltar atentament.

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_6e9

 

Cecilia

 

Lo primero, pido disculpas porqe nno estoy acostumbradaa a escribir a máquina con el ordenador.

Disculpas por las faltas de ortogarfia que haya.

Me llamo Cecilia, tengo 84 años, soy de un pueblecito Jaén. Soy viuda desde hase 13 años. Llevo a mi marido Manuel siempre en el corazón y en el medallón que me cuelga del cuello, al lado del botón rojo de la telasistencia.

E estado en una residencia del bon pastor durante siete años. Y aquí hemos pasado encerrados por el  bicho ese, el coravirus. Muchas cuidadoras se fueron. Faltaron las mascarillas y los trajes. De tó. Han muerto tres abuelos. Yo estuve mala pero mala yerba nunca muere. han hecho lo qe han podío.

Yo les he dicho a todas las mushachas que no preocuparse. Que más se perdió en la guerra.

Ahora disen que podremos salir un rato a la calle y que poco a poco volverá la normalidad. Nueba normalidad, disen. no sé que significa.

Yo escribo esto para desirles a todos que no. Que yo ya no salgo más. A mis hijos, que quiero con el alma, que tiene que hacer su vida. Uno vive en Rubí, y la Rosa está en Frankfurt. Es normal. Los viejos ya pa qué.

No salgo más. No preocuparse de nosotros. Me basta con tener la tele y echar la partida por la tarde. Y me acuesto prontico. Y na más.

Vinieron de la teletrér. Me asercaron un micrófono con un palo que estava en una bolsa de plástico y la niña, muy maja y muy elegante, me preguntó mis recuerdos de infansia y por mi familia. No le dije nada, me quedé muda. Y me supo mal por ella. ¡Debió pensar que ni hablo ya!

por esto he querido escribir. para ella, pa mis hijos. para los que disen que ahora nos van a cuidar más a los abuelos.

No preocuparse, hijos. Ya no cal. ustedes a lo suyo. los que gobiernan se han discutio todo el dia. pa ná. yo no creo que cambie ná. los que quedamos aquí estamos bien. cada uno con sus achaques.

yo pediría solo que se cuiden ellos, que los veo nerviosos. mi hija la veo pobre con el móvil to el día. y mi hijo sin trabajo fijo.

yo ya me apaño aquí. los viejos somos ya más un estorbo. que curen a las criaturas.

bueno, solo una cosa, me gustaría pedir que pongan menos anunsios en la telenovela de la tarde porque yo ya a mi edad pierdo la memoria y no me recuerdo de lo que había antes de los anuncios, me pierdo la historia. y se me mescla en la cabeza el anuncio de La Caixa, que hacen de tó, con la chica de la telenovela, que es un mal bisho.

y ná más. tenga dios en su gloria a mi marido. gracias a las dos cuidadoras que se quedaron con nosotras en la residencia.  hisimos simotricidad con la pelota, que ya se desinchó hace días. también jugamos a las cartas.

quisiera pedir solo que para el entierro me llevasen a jaén. el cimenterio está muy serca de el patio donde jugamos de niñas con todas las familias. juntos abuelos y chicos, tíos y primos, con el perfume de los claveles en primavera y las bulerías y la ropa tendida que olía a recien lavá.

ahí serca quiero que me entierren.

y no preocuparse por mi.

grasias de corazón

Cecilia.

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_f5b.jpg

Fugiu

Fa dies que no dormo bé. Em desperto de matinada amb un gust metàl.lic a la boca i mal de cap, no sé ni on soc.

Vaig a la cuina a beure un got d’aigua. I a la pica m’hi trobo, un cop més, una vegada més, que els gots estan plens d’aigua, aigua que ves a saber quant de temps porta allà estancada. No suporto deixar aigua surant a la pica, aigua damunt dels plats i els gots. No ho suporto des que ho vaig veure fer a la dona del meu pare. Ho trobo brut, llefiscós. Em remou la panxa, em fa venir ganes de vomitar. I em porta a un llac fètid verdós d’Andalusia on m’hi ofego. Em porta a la misèria, a la misèria moral, a la deixadesa, a allò estancat. A la pitjor manera de recordar les basses pudentes.

 

Visc sol.

 

No entenc què està passant. Quan ho veig, de matinada, amb un cop violent de la mà, enretiro tota l’aigua acumulada, tiro els gots, buido la pica. I m’eixugo la ma mentre em cago en Déu per tornar-ho a veure així tot.

 

L’endemà gairebé no me’n recordo. No li dono importància. Segueixo la meva rutina. Sol.

 

I de nit, un altre matinada d’insomni, la boca, el gust metàl.lic, el cap que em roda…

 

L’endemà dic que prou, que no tornarà a passar. Tanco tots els gots i plats dins l’armari de la cuina.

 

Però de nit apareixen plens d’aigua estancada. Una altra vegada. I el maldecap, i el malson que m’ho emboira tot.

 

Decideixo tallar la clau de pas de l’aigua. De matinada, una altra vegada els plats i els gots allà surant a la pica. Aquesta olor a baieta fètida, a brut. A brut, collons, a brut. Fa brut, això fa brut i jo no ho he deixat així. I visc sol!

 

L’endemà la col·lecció de llibres de coleòpters apareix desordenada. Un dia després, la roba mal estesa. I avui he descobert que a la nevera la mantega està a un altre prestatge. I que ha quedat una finestra mig oberta bategant.

 

Visc sol, jo visc sol! He decidit fa molt temps viure sol. Havia decidit fa molt temps deixar les relacions per a més endavant… indefinidament.

 

Poso una càmera a enregistrar la cuina 24 hores. I què descobreixo: que de nit, una ombra passa ràpida i obra l’aixeta. I queda tot ple d’aigua.

 

Tremolo de por. Què em passa? Estic començant a beure molt. No m’afaito. No truco a la mare, com cada tarda a les vuit. No em ve de gust ni veure el meu concurs preferit.

 

Repasso les imatges. I sí, hi ha un personatge semblant a mi, amb el meu mateix pijama de ratlles, fent coses a la cuina, i després toca els llibres de coleòpters. I de sobte mira a la càmera i fa una rialla sinistra, forçada, tètrica, trista.

 

Obro les aixetes, agafo els meus escarabats dissecats i els poso al foc amb un raig de vodka i me’ls menjo, obro totes les finestres i trenco les cortines. Rebrego la roba i la fico dins la nevera, i de la nevera trec tot el que hi ha i ho cremo al lavabo.

 

Agafo la càmera de video i faig un enregistrament:

 

-Hola, aquest és el diari d’abord del capità Kole Òpter. Les naus s’han cremat, Caronte està en camí amb la seva, poseu mantega a tots els forats i penetreu-los, agafeu les vostres manies i multipliqueu-les com pans i peixos, agafeu la roba més arrugada i feu-ne nusos, escapeu ara que hi sou a temps, per la finestra. Ens persegueixen, les nostres ombres patètiques ens persegueixen, ens escanyen de nit, ens rebreguen les manies pel nas, pel cul, pels peus. Dedico aquest video a tots els conciutadans que enregistren les seves absurdes existències de confinament, amb ioga, jocs en família, rutines, cançons i cursos de macramé a distància. Tot això us farà un nus al coll, que s’estreny sense que us n’adoneu. Fugiu, fugiu d’una vegada. Fugiu lluny i tireu la clau i el mòbil a la claveguera.

 

Fos a negre.

 

Fi

Francis i Gloria

Basada en fets reals.

 

Francis Mathew treballa de programador l’oficina, als afores de Londres. En aquell edifici alt i inexpressiu que s’ha convertit en casa seva. Li agrada caminar damunt la moqueta. Li agrada l’olor que fa. Li agrada les vistes des del cubicle: l’autopista, els arbres pàlids, el cel mut. Li agrada el silenci. A l’oficina se sent poderós. Valorat. Se sent lliure. Dina més del compte. I crema calories a la cinta, després. I així succesivament. No hi ha risc, no hi ha perill, no hi ha contaminació exterior. Ell i els seus companys, treballant per la gran companyia, fent anar endavant el negoci. Treballant dur.

Fins que la companyia fa fallida.

Engega al carrer a la majoria. I als que queden els diu que han de treballar des de casa. Entr ells, en Francis.

La noticia el deixa immòbil. Arriba a casa i li diu a la seva dona -mentre les filles se li tiren a sobre i li fan petons i li estiren la corbata- que tot bé com sempre, que el Richard diu de fer barbacoa diumenge.

L’endemà, en Francis es lleva com sempre a les sis, es dutxa i vesteix metòdicament, agafa un metro i després el tren. I camina decidit fins a l’edifici dels afores.

L’edifici està buit. Tancat. Només hi ha una petita cafeteria cutre oberta als baixos.

En Mathew, decidit, dona la volta i busca l’entrada posterior. Tancada. Es separa, s’ho mira. Mira al seu volant, camina cap a un tros de solar buit i agafa un roc. Amb el roc trenca el pany. Entra. Puja al que eren les oficines. Buit. Només algún cable per terra i una cadira trencada.

Agafa la seva bossa, treu el portàtil, seu a terra, i es posa a treballar, en silenci, amb un mig somriure, mirant per la finestra l’autopista i el paisatge pàl·lid.

Treballa tot el matí. Quan té pipi, surt per on ha entrat i pixa al costat d’un abre. Va a la cafeteria, es demana un donut i un cafè amb llet, i torna a pujar.

A mesura que passen els dies, apareixen altres companys de la feina. Tot homes. En silenci, es fan seu un tros del terra on posar el cul i treballar.

I aíxi successivament. I així, en la feliç consistència de l’estabilitat del Titànic.

Mentrestant, la Gloria ja fa temps que fa llums de colors, crea espais i dibuixa futurs amb el Diego, un il.lustrador bolivià del que s’ha enamorat.

Així és que un dia en Francis torna a casa feliç de la seva jornada de feina d’anti teletreball, i es troba que ni la seva dona ni les filles hi són. Ni la seva roba, ni les seves coses. De fet el pis és gairebé buit, excepte una cadira trencada. Només una nota escrita de la Gloria.

En Francis llegeix el text dret, i tot seguit va fins a la seva habitació, on hi havia el llit de matrimoni, i s’estira a terra a dormir, vestit.

20180831_234448.jpg

#hackeado205992918#

                                      “Brain is the last beach of the unknown lost sailors”

Fredrik Upbold.

He accedido a este wordrpress sin muchas dificultades. La mayor parte del  contenido es ininteligible. Bajo una pretenciosa prosa poética se esconde una gran vacuidad. No me entretendré. Me preocupa eso sí que aparezcan lugares y citas en las que he participado. Lo cual me lleva a pensar que en realidad he sido yo el atrapado al hackear esta cuenta. De hecho me apareció en mi buscador de conceptos relacionados con mi Santiago natal, los faros y la navegación. De tal modo que debo decirle al creador del blog que me rindo, él ha sido quien ha hackeado mis textos, mi blog.

Pero ahora no te puedo denunciar, hodubto205992918. Lo único que me puedo permitir es la licencia poética de entrar en tu intimidad expuesta (una más de las contradicciones de tus textos breves y a menudo mal editados) para decir a tu comunidad que nada es nuevo ni nadie es el autor. De hecho, quién sabe quién es el autor de este texto. Nadie lo puede saber, nadie lo sabrá.

Saber, sabrá, sabía, sabría. Suena sobrio y en realidad es un eco embriagador de los navegantes solitarios y amargados encharcados en whisky de tercera división. Como mi abuelo, como mi tío Alfredo.

Me cuesta despedirme. Prefiero un hasta luego. Prefiero creer que hodubto seguirá copiando mis ideas y yo entrando en este pequeño y poco atractivo wordpress.

Quién sabe si de todo ello nacerá una playa com la de Upbold.

Ps. Ah, dado que veo que es costumbre de hodubto acabar con una imagen que poco parece que tenga que ve con el texto, no voy a ser menos.

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_4151.jpg

Fangar

En el fangar de les petiteses hi conviuen els polls i les càpsules de silenci, entre fortor de sang coagulada, mentre es nega a despertar-se la voluntat, tancada en una panxa immensa greixosa de mandres i vicis bastards inconfessables però en realitat comuns i vulgars: un incest, un líquid llefiscós, un descens als inferns cibernètics i a les patates fregides.

Bevem i respirem impuresa i així ens relacionem, en petons de foscors contaminades i ho fem a gust de dir-ho i fer-ho des de la civilització del Nord.

Fangar de relacions que ens enorgulleixen mentre es tapa amb lleus converses. I, sí, apareix algun cop, aflora, un esqueix, un brot nou. Sí perquè fins i tot aquí hi ha alguna llavors tossuda.

Ves per on.

En rèplica a tot açò: què et pensaves, passarell, què creies que seria, tot açò, en algun moment vas tenir la mínima creença de veritat, de sublimar alguna cosa? Què has fet tu per elevar-te? Has ajudat com el primer a fer fang fètic fastigós i en remullar-t’hi, dissimuladament, mentre ningú no et veia. Fals, ets un fals i un hipòcrita. Almenys siguies digne de reconèixer que hi vius, que hi xipolleges, que fas faltes d’ortografia, que no saps triar el camí cert, que ets un covard incapaç de dir prou a les escombraries que et menges o que llegeixes o que deixes que creixin. De tot el temps del món, el teu és una misèria. I a sobre hi dediques una bona part a quedar-te clavat, passiu, aturat, queixant-te per dins d’allò que tu també contribueixes a farcir.

Serà això? Acabarà aquí tot plegat? Hi ha una sortida? El més terrible, el que més por far, el que gela la sang és saber que la sortida és aquí al costat, que la porta és oberta i que molt pocs s’atreveixen a creuar-la, com el bou que quan era petit va ser lligat amb una cordeta i ara segueix igual, creient-se incapaç de tenir força per alliberar-se.

El teu únic consol, desgraciat, és que ningú no se n’adoni, i a sobre el que fas és escriure-ho. Això et fa doblement estúpid.

IMG_4636.JPG

Ibu

A sis hores de l’estació més propera, ja no li queden forces per arribar-hi. Ni oxígen. Es morirà, a l’espai exterior, contemplant per darrera vegada la imatge del planeta del que ve, i veient l’altre al que volia anar.

El pensament s’emboira i entra en un deliri al·lucinant, just en el moment que una nau la recull i la porta a un nou sistema. Allà li fan un reconeixement i li implanten les connexions necessàries per entendre les dimensions d’aquesta estructura civilitzadoria Ibu.

Nota perfectament el trànsit, i te el temps just -abans que el concepte temps fineixi- per pensar que ben mirat, entre estar morta i passar a ser una altra cosa, doncs no hi ha elecció. I ja està.

Passa a ser una altra cosa, i des d’allà te gairebé totes les eines per entendre el que no entenia al seu anterior planeta, al període previ que anomenarem, per simplificar, vida.

Però no pot traspassar la barrera. No pot donar cap consell al seu passat, perquè ara el temps s’ha fos. Del tot. I el conceptes com enyorança, nosaltres, vosaltres, vida, no hi són.

En aquest altre estadi hi ha una melodia tàctil penjant de fils sense forma, que es confonen amb cadascun dels integrants d’una espiral que forma altres espirals i es desconeix el concepte d’energia de propulsió. No hi ha crueltat ni mort sino trànsits i la llum es crea digestivament i col.lectivament mentre les formes prenen el espais i el buit es valora i coneix.

Ella, que ja no és ella, va viure grans aventures espacials, es va preparar, va deixar enrere persones i conceptes sobrers, sense recança. Forta, ets forta, es deia i li deien. I se’n va anar. I la seva lucidesa és la que li va permetre arribar fins al tel, fins al límit, i no penedir-se de res. Penediment que ara tampoc existeix, allà on és, allà on passa, allà on traspassa, allà on es buida per omplir-se, en formes que ni podem dibuixar des d’aquí perquè ho faríem malbé.

Arribar a la frontera. Arribar-hi lleugers. I tancar els ulls.IMG_8767.JPG

Per fi!

No pot respirar i agafa el cotxe i fa desenes i centenars de quilòmetres fins que arriba a un precipici. Sutt del cotxe i es tira a la mar i neda fins una illa i allà construeix un petit vaixell i des d’allà va a l’illa següent on coneix un altre home assedegat com ell i junts preparen una canoa feta d’un tronc de fusta. Agafen força fruita i surten a l’aventura. Coneixen dofins i peixos de colors i els agafa un voltor i els porta pel cel fins un volcà, des d’on veuen que la terra s’ha convertit en un abocador immens i només hi queden unes petites illes lliures de la pudor i els fems. I quan el volcá entra en erupció es llancen tots dos junts agafats de la mà dins el cràter i es transformen en éssers incandescents i dins seu poden sentir el batec i el so de tots els planetes del sistema solar. Poden percebre el so del silenci i la  vibració imperfecta de la creació astral, i fan l’amor i suen i es llepen i d’ells en naixerà un nou ésser, el primer animal/humà transplanetari lliure, veritablement lliure, que s’alimenta de la Tramuntana i te com a única missió recomposar una melodia que sigui un trampolí per fer possible que la vida recomenci, si li ve de gust, en un altre planeta, deixant per fi enrera la pobra, trista i dissortada Terra, que no es mereix ni la T majúscula. Pobra i trista però feliç de perdre de vista als pocs éssers maldits humans que hi seguien fent coure virus y malediccions. I com que ara hi ha esperança en fer un altre camí en un altre planeta, un grup de seixanta músics de soul i dance capitanejats per la DJ BlackMadonna apareixen d’aquí i d’allà per acompanyar el nou ésser animal/humà, per fer que el silenci es transformi en ball tot fent moure i remoure un munt d’instruments fets de les antigues deixalles de l’abocador de la terra. I entre ells s’estimen i procreen i fan possible que floreixi un estadi diferent lliure de composicions espai-temps, i junts emprenen el vol superant la pols estelar i les deixalles dels vells satèl.lits soviètics i nordamericans. Mentrestent, els dos amics i amants transformats fan decidits el camí de la mort amb la barca, fent-se el petó sideral que els reconnectarà amb aquell pati d’infantesa i aquella primera suada sexual que els va fer sentir quelcom més que un cos humà i tres o quatre neurones. Tot recordant, fan el farcell, el niu, el taüt, amb el que moren a gust, tan petits i alhora tan decisius en aquesta transformació que encara continua en uns quants éssers mùsics al voltant d’un altre que neda i vola i es converteix sense armonia en beats, en crits, en coits no cauts, en estels que fan de pancarta a la manifestació d’aliens que s’acosta a contemplar la bona nova d’aquesta transformació i recerca. Una munió d’éssers que es recargolen amb la música i salten sense parar mentre esperen que aparegui per una escletxa el planeta que els acollirà, o no, en un nou recomençament. Lluny de tu i de mi. Lluny de les declinacions i a prop dels enigmes i els laberints.

Per fi!

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_58cd.jpg