Trineu

En un trineu, tots dos, enmig del glaciar, sota una pluja incessant a vint graus sota zero. Les provisions comencen a escassejar.

Esclata un volcà i l’impacte fa tremolar i caure parets enormes de gel com catedrals blancblavoses i apareix la paret de pedra pelada: una columna vertical perfecta amb perforacions com les dels discs de vinil, on s’hi veuen tot seguit inscripcions i dibuixos: un jeroglífic que tots dos, donant-se escalf cos amb cos, tracten de resoldre a contrarrellotge.

La pluja cedeix el cel a la neu i al sol.

Les inscripcions, sí!, són una ruta, que aparentment vol dir fer marxa enrere en el llarg camí cap al Nord. Però qui sap què és millor, perquè en aquesta drecera, en aquesta alternativa, en aquest “potser” hi viuen animals salvatges a mig camí entre l’esquirol i la guineu.

Tots dos els cacen, els treuen la pell i se’ls mengen amb el darrer alè del fogonet que duen al trineu.

Llavors, contenint un bri de vida, es troben amb una cova on hi te lloc l’espectacle del bosc i el llac més lluminosos mai vistos sota terra, per escletxes que fan penetrar la llum zenital. I allà una tribu els acull i els permet refer-se.

Però tots dos volen seguir, malgrat que el vell savi assegut en rotllana al mig de tots, els adverteix en sentit contrari i els convida a passar allà l’hivern i a explicar als nens de la tribu quins són els contes que s’expliquen al poble d’on tots dos provenen.

No ho fan. Segueixen per un túnel llarg i fosc amb aigua que els arriba pels genolls. D’allà en sortiran dos dies més tard descobrint que són al punt de partida: la seva ciutat arrasada, cremada, on malviuen els Alfa als soterranis de les benzineres.

Tot dos es miren, suspiren i fan una rialla grotesca. Tiren el trineu, busquen un videojoc d’aventures en moto de neu, i tot jugant emprenen un suïcidi lent de dies, durant el qual un dels dos, només un, pensarà alguna estona en aquell vell de la tribu, en la seva cara arrugada i sobretot en els seus ulls cansats. Ulls blauverdosos, ulls oceànics, ulls de lava, ulls de túnel fosc i d’esperança lluminosa. Ulls de tot allò que és dit i sentit.

-¿Per què no m’hi vaig quedar? Es pregunta durant trenta set segons. La pregunta es desfà com el gel i a dins hi apareix una altra interrogant: I jo, on anava?

De menor a major

Va pronunciar paraules prohibides, va insultar tot un poble, i la van condemnar a no entendre mai més cap llengua, cap parla. Condemnada a viure rodejada de milions d’éssers que tampoc mai no comprendrien el que ella els deia. La solitud d’avui: en una gran ciutat podrida.

Després de tres mesos de malviure als carrers foscos del seus sentiments més secs, presidits per l’odi, va entrar en un túnel clandestí ple dels animals i virus més estranys, proves secretes de clonacions aberrants. Allà va començar de zero a entendre la vida més enllà dels humans. I va aprendre, dia a dia, any a any, llenguatges absolutament nous, primaris, brutals, implacables i alhora nobles.

El seu cervell va desapendre humanitat. Va desaprendre mòbil, va desaprendre horari, va desaprendre ordre, va desaprendre família, va desaprendre justicia, va desaprendre tarda de diumenge. I els sucs i les mescles que ingeria van fer canviar el seu cos…que se’n va anar cap a una altra forma. Una forma que qualsevol nen saludaria encuriosit, i que qualsevol adult rebria amb un crit d’espant patètic.

Des d’aquest nou cau va conquerir espais de cooperació amb plantes, amb amfibis, amb grans depredadors, i junts van preparar l’asssalt a la cort de justicia que l’havia condemnat a ella per les paurles prohibides. Un assalt pensat també per escupir al poble acusador totes les seves misèries. Com escup una llama assedegada.

Quan es tapa una boca, quan es tortura, quan es viola, quan es perfora la pell, quan es treuen les ungles o els ulls, afloren dins aquest ésser torturat un brot de cèl·lules noves que remouen els ciments de l’ADN i activen la clandestinitat posthumana. Un anus fosc, una excreció que transforma la víctima en un poderós animal afamat.

Fam de mossegar pel coll i xuclar tota la sang d’aquells que es van convertir en jutges de la paraula mentre eren analfabets emocionals. I que van creure, il·lusos, que farien rectificar les ments desviades condemnant-les a quedar sense una llengua compartida, sense una parla comuna. Sense un càvec.

Avui, demà, demà passat, no parlar als humans acabarà esdevenint un privilegi, per poder accedir així, estimulant l’enginy i la capacitat adaptativa de la raça humana, als terrenys veritablement reals de la vida en essència, de l’ésser viu. De les seves quatre pautes. Néixer, créixer…

Va tenir descendència, i els mutants que en van sorgir van seguir el mateix camí de recerca. Fins que es van unir a tants d’altres en la revolta global que per fi va tumbar els murs i les paraules prohibides. Les mines i les misèries van esclatar en un nou batec iniciàtic cap a un espai i cap a un temps que allà sota, allà dalt i allà dins, els animals -sí, els animals- feia molt temps que ja experimentaven. Bruts, inconscients, primaris… però no tant con els jutges.

Primera llei de la postrevolta: Qualsevol analogia dels humans amb els animals, de les que s’escriuen als contes, refranys i recerques, sempre serà una analogia de menor a major.

Cantarem, Joan

Escric empès pel dolor de la teva absència inesperada. Menorca sencera al cor, tot d’una, en saber que has mort. Menorca, lletra a lletra, principi i final, al cor.

Des de Barcelona estant tanc els ulls i em submergeixo dins la mar menorquina, veig els penyals i els ullastres. Els barrancs i els silencis. Sent una pena pregona, antiga, aspra. I alhora un goig de saber que has fet viva sa cultura, que ens has fet mirar horitzons i escoltar paraules polides enllaçades amb cura d’artesà, amb un amor culte i polit per aquesta petita terra infinita.

Fas falta, fan falta més Joans, hem d’aixecar més veus, i creure’ns-ho, estimar-ho, cuidar-ho, donar-li la mà. I, perquè no dir-ho també, sentir s’orgull. Íntim, humil i fins i tot tímid, però orgull per unes lletres, per una dolçor, per un vent i un cel, per una manera d’entendre sa vida i el món. Sa nostra, que es mira sa vida des d’aquest indret feréstec, sí, tel·lúric, sí, sec i també ple de foc i de sa força del cavall i la Tramuntana. Temerós, si tu vols, desconfiat, tal vegada, però vingut de molt enrere preservant, servant, conservant, observant, aquests onze mil quilòmetres de paret seca.

En Joan personalitzava tot açò: una mirada sempre encuriosida, un parlar reposat i de mots ben triats, una mà estesa a col·laborar, a sumar, a construir, damunt d’uns valors sòlids i una lluita tot sovint sorda i poc acompanyada. Per què te’n vas tan prest? Per què sa vida ens dóna aquests cops? Només podem fer una cosa, ara: cantar-te, dur el teu exemple viu, emprar sa llengua, estimar sense límits aquesta terra, els nostres veïns, estendre més sa cultura menorquina a tots els països catalans.

Tu ja fa molts anys que ho sabies: tal vegada s’única manera de fer front a ses glopades globalitzadores, empastifadores de plàstics i deshumanitzadores, és mantenir viu es folklore, mirar la mar i cantar-la, mirar sa terra i preservar-la, mirar el vent i respirar-lo, i amb aquestes eines parlar al món i escoltar totes ses altres veus i terres i sínies. I glosar allò petit, senzill i artesà. I estimar-nos molt, Joan. Estimar-nos com tu estimaves tant aquesta sa nostra estimadíssima illa, i sa pàtria dins una barqueta.

T’enyoram i t’enyorarem, amb el cor trencat. Escric amb llàgrimes però reconfortat per saber que en Joan Carles et seguirà cantant, que na Maria Rosa durà es teu testimoni, i els seus fills, i els meus, i tants altres que hi som i hi serem, per fer cultura amb ses mans, amb els ulls, amb sa guitarra, cuinant, ballant. Hi serem, per tu…

Menorca plora, sí, perquè ha perdut un enamorat, un homo bo, un fill fidel, un savi dolç. Avui toca plorar i assumir sa pena.

Caront

-T’oblido molt -li va dir.

Se li va escapar, va ser un lapsus. Volia haver-li dit t’estimo molt o t’enyoro molt. Però en el més profund del seu pensament i de la seva voluntat hi havia oblit. L’oblidava molt, al seu nòvio.

No era un oblit ni tan sols fruit d’un esmorteïment propi de tota relació (llevat de les dels contes), era un procés biològic, que va ser analittzat a fons per l’institut OBLI-T de la Universitat de Massachussets (Observational Biological and Improving Therapy) amb el resultat sorprenent que es tractava d’un fet novedós d’origen desconegut.

Es van buscar tots els factors biopsicosocials possibles i finalment es va arribar a la conclusió que el procés d’oblit en aquest cas tenia el seu origen en els gustos musicals. En efecte, la parella havia coincidit en tot menys en les tonades que els feien aixecar el vol. L’un, la música barroca, l’altre, trash metal.

I aquesta incompatibilitat va crear un camp magnètic al mig del menjador on van niar un seguit de ions, protons i electrons que van acabar aconsellant al cervell de l’altre que oblidés, que apartés la seva capacitat racional a l’hora d’entendre a la seva parella, al seu nòvio.

El cervell va treballar de forma autònoma creant un procés dolorosíssim en el que l’oblit va anar creixent com una planta gegant, desplegant-se com una serp dins el seu dia a dia emocional. Oblidava el primer petó, oblidava després el nom dels seus sogres, i fins i tot dates com l’aniversari, o fins i tot l’hora que sortia ell de la feina.

Aquest virus és contagiós, van advertir al centre OBLI-T, amb la curiosa i terrible conclusió que quan hi ha una dissonància emocional de tal magnitud (musical, per exemple) que els dos éssers racionals són incapaços de processar pel dolor que genera, es crea aquest camp electromagnètic.

Per tant aquell bolero de que “dicen que la distancia es el olvido” ha de ser actualitzat, de forma terrible: l’apropament de dos voluntats incompatibles (en la música, en l’espiritualitat, en el gust per formatge o les hores mortes) genera aquest oblit biològicament autònom de tota mena de decisió o voluntat racional.

Tu vols enrecordar-te del nom de la teva parella, de la seva edat, dels seus gustos, del seu postre favorit… però ho vas oblidant tot com una mena de penitència, com un fet inevitable, com una condemna a la incompatibilitat. Com una voluntat anticipada, com un trencament sense trencar, com un silenci compartit indesitjat.

Les pel·lícules romàntiques i els tractats psicològics s’han hagut de refer en poques setmanes a corre cuita. El món sencer està en shock. I assumim, un cop més i potser de forma definitiva, que ni les decisions racionals ni les millors de les voluntats emocionals poden superar al procés imparable que genera una divisió de gustos pregona, un procés que es fa visible dia a dia i consisteix a oblidar-lo a ell, fins al final i del tot, i després, en el darrer acte d’aquest drama real i contagiós, començar a oblidar que tu, tu mateix, has tingut algun dia la pretesa i innocent voluntat d’estimar de forma autònoma i creativa.

L’oblit final arriba el dia abans que apareix, per fi, un últim motiu memoritzable: Caront.

Bum!

imagina que fas el que vols. surts de sa feina i dius: no tornaré. et cites amb un amic i us mengeu el millor entrecot al pebre amb un vi negre de la casa. amb gaseosa, si et ve de gust.

fas una migdiada mentre mires Regreso al Futuro per 23ena vegada.

després te,n vas a passejar sense rumb fix i et compres una camisa molona per a la nit.

tornes a casa, et dutxes i et poses guapo, i te,n vas cap al concert que tu has muntat.

has llogat una nau enorme al camp, has convidat a amics, coneguts i descreguts. a guapos i lletjos, a pijos i progres, a convençuts i a dubtosos. has convidat a qui no volies convidar i a qui s,ha autoconvidat. has promès globus, sexe droga i rock and roll. i has demanat només: vine de rosa.

(escrius aquest text sense majúscules. fas un homenatge a aquell escriptor que no creia en les lletres hac)

i sa gent comença a arribar. venen els heavies del barri (s’altre dia vaig llegir una definició meravellosa: els hippies són mala gent disfressada de boníssimes persones, els heavies són molt bona gent amb aparença de dolents), els punks, els que passaven per allà, les adolescents, els camarades, els botiguers, els cabrejats, els enamorats, les tietes, els break dancers, els freaks, els turistes i els anti turistes, els policies sense pistola, els lladres sense horitzó, Epi i Blas i jaume Sisa i la mare que et va parir. ve marihuana i ve colombiana. ve l,inspector d,hisenda deprimit i l’estafador redimit. ve el polític que s,ho creu i el periodista que en fa conreu. ve l’home més tatuat del món i el nen més blanquet, de la mà del seu cosí congolès.

i tu amb sa teva camisa nova fas de dj, i apareix Dua Lipa, i manu chao, i els Black pumas, i després The Chanclettes, i un mag fa un espectacle mentre Paul Kalkbrenner fa una sessió estratosfèrica, i els artick monkeys, i també wagon cookin, i per suposat arriba BlessedMadonna i ens fa tornar a tots bojos. decibelis infinits. no limits, no schedule, no time.

Sí, ballem. ballem. ballem que el món s,acaba. que no ho veus, estimat? ara et posaràs a triar qui et convé i qui t’agrada? en sèrio?

Yiu-Uan

Tots els passatgers del vagó que anaven mirant el mòbil es van salvar. El que llegia, va patir cremades de primer grau i està a la UCI. Els altres es van salvar perquè van rebre un avís d’emergències al mòbil i van sortir corrent quan es van obrir les portes. El lector no hi va arribar a temps, només va observar desconcertat la desbandada silenciosa. I tot seguit, l’infern de les flames.

És clar que llegir és un destorb. No estàs on has d’estar, en l'”aquí i ara” de les xarxes del neobudisme taoista psicoemocional. Aquí i ara: mentre consultes tik tok, insta i twitter pots escoltar música amb els auriculars (com era la vida sense portar sempre els auriculars a l’orella?), consultar el saldo del teu compte, parlar amb la familia de l’Argentina, mirar la previsió del temps, veure un capítol de la sèrie preferida i comprar bitllets d’avió, mentre el servei d’emergències t’avisa de si hi ha retards al tren o un incendi al teu metro.

El lector, molt a poc a poc, es va recuperar. I li van fer una entrevista a la televisió. Era un fenòmen gairebé d’acudit: l’únic desconnectat. És com entrevistar algú que usa màquina d’escriure per redactar cartes que envia per correu postal als amics, que no te mòbil i que es fa la roba amb una màquina de cosir.

Era certament un ésser estrany. Antipàtic. Lleig, fins i tot. Millor dit, molt lleig.

I va confessar:

-Jo em resistia a tenir mòbil, els meus fills se n’enfotien de mi. I la meva tossuderia em va costar alguns disgustos. Perdia feines, els amics em giraven l’esquena… la meva dona em va abandonar…Però no m’imaginava que em passaria això del foc. Sí, sí, he après la lliçó. Estar desconnectat es pot pagar car, molt car. Mai més!

Amb aquestes declaracions, la companyia de mòbil xinesa Yiu-Uan el va contractar per a promocionar la seva darrera versiò de mòbil. I per suposat li van regalar connexió gratuïta il·limitada, un curs de noves tecnologies 6.0 i un passi gratuït a totes les fires Tech del món, on era una estrella.

Amb tot això, el senyor va tenir temps i coneixements suficients per entrar a la vida privada de tots i totes les altres persones que viatjaven en el vagó aquell dia i que no li van dir ni mú quan hi va haver l’emergència. Va buidar-los els comptes corrents, va crear acusacions de pederastia, assassinat i terrorisme per a cadascún d’ells i els va fer tancar a la presó. I finalment els va enviar un missatge encriptat: “no pensis només en tu, quan hi ha perill”.

Un cop va haver fet tot això, amb els diners de Yiu-Uan es va comprar una casa a una illa menor de la meditarrània, i es va passar la resta de la vida llegint llibres (llibres de paper, sí), sense cap mena de connexió telemàtica ni intercanvi humà, llevat de la pagesa que li duia cada setmana la cistella de fruites i verdures.

I creieu-me, descreguts lectors i descregudes lectores, que va ser molt i molt feliç.

Quan açò s’acabi

Dedicat a en Josep Maria i n’Andrea

Quan tot açò s’acabi. Quan per fi el fum ens enterri. Quan ses guerres siguin s’esmorzar de cada dia. Quan ens ofeguem, aÏllats, dins ses caixes tontes. Quan s’acabi tota esperança de plantar un arbre. Quan ja no ens mirem a sa cara. Quan tot acabi tenint un preu i aquest preu sigui sa vida mateixa. Quan tots els rius siguin autopistes. Quan ens convertim a sa religió digitalista. Quan ens tanquem morts en vida en nínxols dins cementiris de milions de deshabitants. Quan els animals prenguin la revenja. Quan ens convertim en esperpents darrera una màscara, engreixats artificialment en granges plenes de pesticides. Quan passi tot açò i encara ho aplaudim… només ens quedarà un darrer alè d’esperança:

Escoltar els músics. Una veu i una guitarra. I res més. Escoltar ses cançons den Peete, de n’Ovidi, de les tribus i dels vells trobadors, de ses àvies, dels pagesos i dels poetes. Una veu i una guitarra, ens quedaran. Una veu i una guitarra per dir adéu amb els pulmons plens, per darrera vegada. Perquè per un últim cop vibrin i ressoni dins nostre aquelles cordes que fins avui seguien fent que el cor bategués. Ses cordes invisibles i infinites, el fil d’Ariadna, les teixidores de l’altiplà, les trenes dels pescadors…

Me quedaré amb tu, si no et sap greu, aquesta matinada, escoltant com toques sa guitarra i cantes. T’agraesc aquest bri d’esperança que fas vibrar amb tanta tendresa i emoció.

Quan tot s’acabi.

Torradora

-Hola bon dia, és que no em funciona la torradora, s’ha espatllat la palanqueta.

-Ui, això…arreglar-ho li costarà més que no pas comprar-ne una de nova.

-L’arreglaré, l’arreglaré -va fer amb una serena convicció el client, amb vestit elegant i corbatí, davant la perplexa mirada del botiguer mig calb de la bata blava sobre una camisa de ratlles gastada.

-Bé, com vulgui, li faré pressupost i ho tindrà en… tres setmanes.

-En te de substitució, de torradores?

-No senyor, no en tenim -va fer el botiguer amb un to displicent, que va precedir al comentari: això és una torradora, senyor, no és un cotxe. No sóm el Racc, som la ferreteria Obso.

-Ah, doncs i com ho faig per torrar el pà mentrestant? -va preguntar, sense perdre la compostura ni les formes refinades.

-I si el posa en una paella i l’escalfa? -va saltar el botiguer, amb un enginy que en realitat era mofa.

-Ah, bona idea, per cer que les seves paelles se m’han gastat força de pressa. Tenien garantia?

-No, no tenen garantia, les paelles. Vostè en va comprar una de…preu econòmic, diguem-ne

-Crec que vaig comprar la que vostè em va recomanar, si no recordo malament

-La decisió sempre és seva, senyor -va contestar, ja visiblement incòmode el senyor botiguer, amb sabates gastades, barba de dos dies i mirada de no fotre un polvo des de fa dues dècades.

El client va dir un passi-ho bé d’allò més conciliador i va marxar a casa.

Tres estones després el senyor del corbatí va enclastar un cotxe a l’establiment, i un cop a dins va agafar la paella més cara i la va estampar contra (en aquest ordre), la cara, el cap i l’esquena del botiguer. A continuació va demanar un cotxe de substitució i la garantia de la paella cara. Va dir que ho pagaria tot en efectiu i que li fessin un rebut. Mentrestant va anar repassant a veure quina era la torradora que més li agradava. I un cop a casa va redactar una nota de queixa a la organització de consumidors, sobre la obsolescència programada. Però no la obsolescència dels electrodomèstics -que tant se li enfotien a ell- sino la del botiguer, que era un antic company d’escola que de petit el torturava a hòsties gratuites juntament amb el cosí.

La obsolescència humana precedeix a la de les torradores. Però els humans encara no ho saben.

Quan va sentir ocells cantant

Quan va sentir els ocells cantant, es va posar la mà a la butxaca.

Quan aquell dia passejava per un carreró sense cotxes, a les set del matí, va sentir ocells i en un gest reflex immediat, automàtic, mecànic, es va posar la mà a la butxaca i es va mirar el mòbil. Es va mirar el mòbil perquè aquell so, aquella melodia formava part de l’avís de trucada de l’aparell.

No n’hi havia, d’ocells reals, en teoria. El penúltim que quedava era el de la cançó de Laboa, i el darrer el va matar un cotxe a tota velocitat que ni es va adonar de l’assassinat.

Els ocells cantants ara només podien ser un enregistrament que ocupa uns quants grams de memòria a un dispositiu electrònic. Així que sí, ell es va posar la mà a la butxaca.

Però el mòbil no sonava. El mòbil estava mut. Perquè en aquell carrer i en aquella hora sí, sí que n’hi havia d’ocells. Era un carrer arbrat, era un carreró perdut, era una d’aquelles vies perdudes sense cap altra vida que una vella fàbrica, un edifici ple de pintades i un bar amb una persona sense esma ni biografia darrera la barra sense ni un client, mirant la tele.

Llavors l’home es va quedar quiet, mut, immòbil. Dret en aquell carreró. Es va mirar el mòbil, va mirar als arbres i als ocells, i va llançar l’aparell, indignat, contra les pobres bèsties:

-Què collons feu aquí?! merda de bèsties brutes! Fora d’aquí, fo-raaaa, deixeu-nos en pau!!!

Els ocells, indiferents, van canviar de branca i després d’arbre.

I l’home, fora de si, es va posar a plorar, mentre intentava, amb les mans tremoloses, reparar el mòbil que havia quedat destrossat després de caure al terra.

Fruit d’aquesta vivència, es va crear un departament psicològic específic per a casos similars, en el que es facilitava una transició adequada, acompanyada i terapèuticament sana, per a totes les dones i homes que descobrien, presa del pànic, l’existència -encara- de sons reals al seu voltant quan decidien no mirar el mòbil i treure’s els auriculars. Les experiències amb el so de les onades del mar, el de les rodes d’una bicicleta o els crits dels nens i nenes al parc eren terrorífiques, i el procés de tractament no era ni fàcil ni immediat.

Tot sovint no hi havia res a fer, el pacient era irrecuperable, i es preferia que seguís escoltant música enllaunada amb els auriculars i el mòbil, per no fer-lo caure en un despreniment o desdoblament psicoemocional irreversible.

I, ben mirat, la música enllaunada i els avisos de mòbil en forma de cant d’ocell asseguraven un comfort, benestar i previsibilitat que els sons irregulars i imprevisibles de la vida real mai no seran capaços d’imitar.

G

Van convocar una jornada internacional per trobar el punt.

Amb els millors experts, les autoritats públiques, les organitzacions sense ànim de lucre i les que en tenien molt, de lucre. Els mitjans de comunicació van fer programes especials en directe farcits de tertulians convertits en analistes. Va ser un gran espectacle.

No el van trobar.

Van invocar després els terapeutes alternatius, els bruixots, les tribus mes exòtiques i fins i tot les mèdiums. Res.

No el trobaven.

Van declarar deserta la recerca. El món sencer va entrar en recessió. Un tel de pessimisme, nihilisme punk i desesperança ho va impregnar tot.

Mentrestant, en aquell altell amagat, ella i la seva cosina, alienes a tot això, es recorren els cossos, porus a porus, amb la mirada, amb les puntes dels dits, amb els cabells, amb l’alè. Es miren, s’oloren, es xuclen, es besen, s’esgarrapen i es corren una i una altra vegada. La Gemma i la Gala, no cerquen cap punt. Se’ls llepen tots.