Viaranys

Quan estàs a mig camí entre estar despert i dormir, apareixen contorns irregulars i llavors s’entenen moltes de les incògnites que ens tenallen, tot sovint. S’entén que hi ha viaranys, que hi ha un espai que va investigar Chillida, que cerquen els acceleradors de partícules, que investiguen els experts en física quàntica…que hi ha un moment, un indret… hi ha un determinat contorn, on acaba el raonament i comença el dubte i la incertesa… Un espai que podríem definir com aquell que va entre la seguretat del trapecista i el caure. Aquest trosset d’impuls, on hi caben universos sencers.

Se’n fa recerca però encara no disposam d’un bon diccionari, al respecte, ni d’una enciclopèdia. Potser és millor no disposar-ne. Potser ens obsessionem massa en col·leccionar, en classificar, en etiquetar… La intenció és bona, però a vegades -només a vegades- en aquest procés d’ordenació es perd la màgia del viarany. És com intentar agafar amb les mans una papallona. És com voler fotografiar obsessivament una aurora boreal. No sempre cal.

Garcia Márquez, entre molts d’altres, no volia enregistrar les entrevistes. El filtre de la memòria personal i de l’oblit selectiu, són també part de la pròpia creació, d’una entrevista, d’un discurs, d’un dibuix… i d’un d’aquests viaranys que apareixen entre la lucidesa i el son, entre l’ordre i el caos.

I no parlo per parlar, parlo de la sensació gairebé física que gairebé tothom ha pogut tenir, sentir, o fins i tot patir en un determinat instant, quan nota que pot escriure una frase esculpida, quan percep que aquella idea que se li forma al cap pot convertir-se en un fet nou, en un insecte musical, en una familia de dreceres, en un viatge cap a les venes i els budells…

Costa molt no adjudicar classificacions. Tot sovint, massa sovint, o millor dit gairebé sempre, classifiquem allò que ja no te cap sentit, o que l’ha canviat, l’ha perdut. Perdre i morir no és altra cosa que una manera més de fer via cap a un dels viaranys de què parlo.

I dit això, és bo tenir el cap prou clar, prou buit a voltes, per encabir-hi aquestes buidors, aquests espais que Chillida a la seva manera, o una ecovila en cert sentit, o fins i tot el Gran Lebowski potser sense voler-ho, ens mostren que hi són d’una manera física, poderosa i, sobretot, necessària.

Fórmula 1

-Hola bona tardaaa a tothom!!!

-Bona tardaaa! -fan les trenta iaies i iaios de les Borges Blanques

El presentador del programa ha irromput al plató fent grans gambades, gairebé corrent. Just acabat de sortir de perruqueria i maquillatge. Bambes cares de 250 euros, pantaló estretet, samarreta de disseny i americana entalladeta, cabell amb lleus tocs de laca per clavar el despentinat forçat. Maquillatge discret i bronzejat formenterenc. Els ulls espurnejants per la darrera ratlla de coca que s’ha pres abans al lavabo fent servir la seva targeta del gimnàs de luxe per fer el caminet del polsim blanc.

El programa no ha començat, queden encara vint minuts. Es tracta d’animar i excitar el públic, que a primera hora de la tarda, després del llarg trajecte d’autobus i d’una hora a la sala d’espera -amb la única companyia d’entrepanets de formatge i fuet, aigua i coca-coles- estan una mica aixafadot. La presència del presentador del programa els hi treu la son: oh, mira’l que guapo i sembla molt més alt al natural, calla MariaLluïsa no facis el ridícul, deixa’m tu, que si l’hagués conegut a ell fa quaranta anys apa que jo estaria aguantant-te els mocs a tu!

-Benvinguts, benvingudes -fa ell mastegant les paraules com si parles a alumnes de P3. Esteu al plató 1 de la televisió nacional. Dos mil cinc cents metres quadrats, una alçada equivalent a un edifici de quatre pisos, per aquí han passat les grans estrelles, des del Charlton Heston a la gran Núria Feliu, aquí s’han fet les maratons, les nits electorals. I aquí esteu ara la bona gent de La Garrig… perdó, de les Borgues Blanques! Un aplaudiment per les Borges Blanques i el seu oli!!

Llavors les iaies aplaudiexen eixerides, els seus marits pensen que aquest coi de presentador no ha collit olives en sa puta vida, amb aquestes manetes de marieta que te. I tots junts, presentador i públic comparteixen el seu buit, la seva merda de vida de merda, la solitud que els porta a uns a anar a un porograma de televisió a fer de públic, i a ell a passar-se tres hores cada tarda disfressat fent l’imbècil davant una pantalla fins que arriba al seu dúplex, es fot una ratlla i es folla la darrera noieta que va conèixer a la festa de divendres al privé.

Aus totes solitàries però juntes i ben il·luminades pels focus i envoltades per un terrible decorat de colors pastel que sembla sorgit d’una creació a mig camí entre un parc aqüàtic i un karaoke de barri. Grans pantalles per les connexions en directe, tècnics de so i de producció corrent amunt i avall dient “tres minuts!”, un amb uns auriculars i un bloc de papers dient “hem d’anar a public a les 16,47h clavats avui eh, clavats!”. Tot, en efecte, una gran mentida, un metallenguatge per a emetre la mentida en directe. La mentida del presentador que riu sense riure, del públic de les Borges Blanques que fa veure que està encantat, dels convidats que faran bromes amb les últimes bestieses dels politics i els famosos, del cantant que farà una actuació en playback per promocioanr el seu darrer disc de pop ensucradet. Dues hores i mitja de felicitat mentidera entre anuncis de Casa Tarradellas.

Avui el tema de debat és la solitud de la gent gran, perquè ha aparegut un estudi que (oh, sorpresa) dóna xifres “esfereidores” (el presentador pronuncia la paraula separant cada síl.laba, obrint molt els ulls com fent veure que li preocupa, quan a ell els seus pares avis li preocupen una puta merda) sobre la quantitat de dones -sobretot dones- que viuen soles.

Na Concha ha vingut arrossegada. La seva amiga Maria Lluïsa, que és una pesada però se l’estima, li ha dit “va venga mujer no se quede en casa que lo pasaremos bien en la tele, que nos llevan en autobús, nos darán de comer y nos traen después a casa; venga, la venimos a recoger a las doce a casa y usted póngase guapa eh”. Na Concha s’ha enfurismat quan ha sentit la paraula “guapa”. ¿Guapa?¿Qué tengo yo para ponerme guapa¿¿Y por qué tengo que ir a la tele? no tengo nada que hacer en la tele. Na Concha pensa que el seu dia de merda se li desordena. Ella que te els seus propis plans: escoltar la ràdio mentre fa ganxet, preparar-se un ou dur i unes mongetes, donar de menjar a l’Alfredo, la seva cadernera, fer la seva migdiadeta i a la tarda posar-se la telenovela. No veu mai el programa al que avui anirà. Li ha semblat sempre una autèntica bajanada.

Na Concha no hi vol anar, amb la Maria Lluïsa, però quan aquesta la truca a les onze per dir-li que es vagi enllestint que a les dotze la recullen, que avui a la tele serà molt divertit i que parlaran de nosaltres de la gent gran, veu la llum. Una idea li passa pel cap de seguida, com un llamp. La veu clara, perfecta, ideal.

-Així doncs, senyores i senyors, us demano entusiasme, cares contentes, uns grans aplaudiments als nostres convidats quan entrin, d’acord? Avui ens ho passarem d’allò més bé. Oi que sí?

-Síiii! -Fa tota la colla de iaies i iaios amb els seus millors somiures mig postissos i les mans calloses de treballar al camp, tots perfumats.

-Fantàstic, comencem en un minut! Som-hi!

Abans de començar, el cap de producció, un senyor mig calb vestit de negre amb unes bambes Nike també negres i amb cara de poques bromes, els hi diu en veu imperativa: Senyors, senyores, recordin que durant l’emissió no es poden aixecar, els mòbils tots ben apagats, per anar al lavabo ho podran fer durant la pausa. Procurin no fer ganyotes ni posar-se el dit al nas. I si durant el programa el presentador els fa una pregunta, han de ser breus i el micròfon l’agafarà l’hostessa, no vostès. Entesos?

El públic diu “sí” amb una cara de xaiet dòcil, tot pensant en si han apagat bé el mòbil i en els nervis de sortir per primer cop a la tele. Els homes es miren la bragueta, les dones es retoquen el pentinat. Aquest matí la perruquera ha fet un extra i des de les set està fent caps a tot el poble.

La Concha ha planxat el vestit que va portar per la comunió de la néta, que ara viu a Suïssa. S’ha calçat amb les sabates negres de la boda amb el seu marit, en pau descansi des de fa vint-i-tres anys, i s’ha pentinat tan bé com ha pogut. No té quartos per anar a la perruqueria. Ni li ve de gust. Ho deixa tot enllestit i s’acomiada de l’Alfredo. Agafa el bolso, fa una darrera mirada a la foto de les noces amb tota la familia que presideix la tauleta del rebedor i tanca la porta amb un cop sec i decidit.

El programa debat ara el problema, el greu problema, de la solitud de la gent gran, apareixen al plató quatre tertulians. Dos homes, dues dones. Dretes i esquerres. Tots bastant ben vestits d’acord amb el patró de la tele (una mena de Boulevard Rosa quieroynopuedo) i que fan anar tot un seguit de tòpics amb cara d’autèntica preocupació. Fan servir les paraules xacra, retallades, intergeneracional, solidaritat, tercera edat, prestacions, oblit, conselleria, dependència, independència i inserso. Tot trufat amb algune bromes i una pausa publicitària i un video del programa amb imatges on apareixen coloms, bancs i bastons en un parc.

Arriba el torn del públic, i el presentador -que s’ha fet una altra ratlla durant la pausa de publi- convida a dir la seva a “la bona gent de les Borges Blanques que ens acompanya avui”. La Maria Lluïsa aixeca la mà i la sacseja, i fa un somriure gran emmarcat pel vermell del pintallavs. El seu marit s’indigna i li fot un cop de colze a les costelles, mentre amb les dents serrades li exigeix: “MariaLluïsa, estigue’t quieta, collons”. Ella es mor de ganes de sortir a la tele explicant que al casal de la fundació La Caixa te una colla d’amigues que preparen una obra de teatre, que s’ajuden molt, que aquesta vegada no podran fer la representació al teatre del poble que està en obres però que tant se val perquè si fa bon temps potser és a l’aire lliure i que ella interpreta una jove en una comèdia grega de Pleute (o era Plaute?) i que estan molt animades i que l’ajuntament els ha subvencionat el vestuari i que tot el poble ajuda i que…

Però el presentador desconfia de les iaies que es moren de ganes de parlar perquè s’enrotllen i la darrera vegada ja va tenir bronca amb producció perquè els anunciants es van queixar que la pausa de publi havia arribat tard i havien perdut diners. Així que opta per la gent discreta que sap que contestarà amb un monosíl.lab i avall, que va baixada. Per això assenyala a la Concha i diu:

-Vostè senyora, digui’ns què en pensa, posis’s dreta sisplau.

L’hostessa va corrent cap allà mentre la Concha no ha canviat de cara. La mateixa que porta al bus, que ha portat a la sala d’espera i que porta durant tot el programa. Cara de circumstàncies, les mans agafades al bolso com si fos un salvavides. Ara s’adona que les càmeres l’apunten directament, que les dones del seu voltant, en especial la Maria Lluïsa, la miren amb cara de ràbia i enveja contingudes. S’acosta l’hostessa i ella es posa dreta.

-Com es diu vostè, senyora?

-Me llamo Concha.

-Digui, digui, doncs.

-Yo no sé muy bien qué decir, la verdad, me ha dicho Maria Lluïsa que viniera a la tele, que daban bocadillso, que lo pasaríamos bien… La soledad… es mala cosa, sí, es mala cosa…

-Motes gràcies, Concha, i ara farem una pausa…

-..es una mierda, la soledad -afegeix ella arrabassant el micròfon amb les dues mans a l’hostessa, que es queda perplexa i no sap com reaccionar, mira cap als tècnics del programa com demanant què fer.

-Yo no he ententido muy bien todo lo que han dicho estos señores -asenyala als tertulians, que la miren aixecant una cella amb una certa indiferència mentre consulten no se què al mòbil o a la tablet- pero lo que yo sé es que llevo viuda veintitres años, que vivo en un cuarto piso sin ascensor, que mis dos hijos están con sus cosas, uno busca trabajo en Mollet, el otro vive en Alemania, que a mis nietos casi no los veo. Que tengo a mi Alfredo, eso sí…

-Ah, i no ha vingut, el seu marit?

-No, Alfredo es mi jilguero. Se lo puse, el nombre, por Alfredo Kraus, que le encantaba a mi marido y a mi escucharlo por las tardes en Radio Nacional. Mi jilguero, sí. Le doy su alpiste y me canta. Por la tarde pongo la radio y la telenovela. En Telecinco la echan, ¿sabe?

En aquest punt el presentador fa una ganyota d’emprenyament, per la referència a la tele de la competència i fa un gest a la hostessa perquè li retiri el micro a la vella. L’hostessa ho intenta però la Concha és forta, molt forta.

-Solo quería decir que tengo a mi Alfredo, que dos chicos de la tienda me suben la comida cada dos días pero que no quiero molestar. Los viejos estorbamos, está claro que lo que importa son los jóvenes, que tienen la vida por delante. Los viejos estorbamos. Tenga señorita, coja esto un momentito por favor.

L’hostessa li agafa el micro mentre la Concha obre el bolso, treu una pistola i repeteix: los viejos estorbamos. I es fot un tret al cap.

El realitzador del programa, que tenia punxat un plano mig de la iaia i l’hostessa, no ha tingut temps de canviar de càmara, i tot el país veu en directe com el cervell i la sang de la Concha s’escampen per la cara de l’hostessa, i pels voltants de les graderies de públic, que es queda en shock mentre fa un “oh!” d’espant.

El presentador, plantat amb la cara blanca mira a dreta i esquerra, i algú des de la foscor del plató crida: “Tallem, a publi!”. El realitzador posa la careta del programa (amb la música estúpida que fa joc amb el color estúpid del decorat) i entra un bloc de publicitat.

Durant els següents tretze dies, el país fa un debat encès sobre la vellesa i la solitud, sobre el suïcidi, sobre el paper de la televisió. El dia catorzè comença el gran premi de Fórmula 1.

Passa per ull

M’agrada l’expressió “passa per ull”, que s’empra per dir que una cosa ja no encaixa en l’altra. Que no ferma. Que no serveix, de tant donar voltes a la rosca.

Tinc la sensació que hi ha moltes “realitats” que ja passen per ull. I m’imagino una d’aquestes formigoneres que remenen ciment, aigua, grava i sorra, girant cada vegada més de pressa. A dins, hi posariem totes les xarxes socials i milers d’imbècils acumulats, debats absurds, llibres insubstancials, carrers lletjos, estris innecessaris, despeses inútils, converses fútils.

Imagino que aquesta formigonera cada vegada gira més i més de pressa. Tant de pressa que regira el temps. I es desencaixa tot. Passa per ull.

Tant es desencaixa que portem el cap al clatell i caminem cap enrere. I els carrers es desintegren, els rellotges es fonen, i l’actualitat (quina paraula més lletja) ja no va minut a minut, sino que ha aconseguit superar al temps i les coses passen abans que passin i les respostes a aquestes coses arriben fins i tot abans que les coses mateixes. Tot dona la volta.

I el més curiós del cas és que gairebé ningú no se n’adonaria. Seria com quan et pica un mosquit mentre dorms. Notes una lleguera molèstia, però segueixes roncant.

Ningú no se n’adonaria. Tot segueix girant, no? Tant és si cap aquí o cap allà.

Seria bo com a acció de protesta artístico dadaista desenroscar tots els cargols possibles, desajustar els horaris, desconfigurar les App, descordar els llaços. Fer que tot passi per ull.

M’agrada molt la sensació de no tocar vores. Que no hi hagi res al meu voltant en 500 metros a la rodona, llevat de mar i cel i arbres o terra o com a molt un llibre. Prou. Odio els éssers humans. I si convé matisar l’afirmació, hi posaria unes quantes excepcions (em basten els dits de les mans).

Ben mirat, els humans són uns ésser bastant cretins. Més aviat molt cretins. En aquesta fase mínuscula que ens ha tocat viure, tota la càrrega miserable de soroll, bruticia i estupidesa que ens ofega no ha de ser motiu d’enuig, sino de pena. Una profunda pena per tanta solitud. Per tanta insubstancialitat. Per tant ésser viu que viu la misèria de necessitar imperiosament vomitar quelcom, el que sigui, per tal de poder seguir sentint -o creure que sent- que algú li fa cas. Quan la realitat, la puta i miserable realitat, és que aquest ésser viu, com tants d’altres, viu en una absoluta i inacabable i irreparable solitud infinita, una condemna a viure així fins a que mori decrèpit i brut en una residència de vells en un pis de mala mort que fa olor a sopa de sobre.

El gat i la massa encefàlica

L’any 2043 un grup clandestí d’investigadors va fer un experiment il·legal i no autoritzat. Va reunir a parelles de persones que es desconeixien prèviament i que pertanyien a mons diferents i fins i tot oposats. L’experiment va consistir en situar a les parelles en una sala tancada. Ben il.luminada, amb dues cadires, una tauleta i una ampolla d’aigua per a cadascú. I convidar-les a parlar entre elles durant dures hores. Res més.

L’experiment era, sens dubte, dur. No permetia cap element d’intercomunicació. No preveia cap pausa. No tenia pensat projectar cap imatge 3D, ni enregistrar la sessió, ni fer publicitat, ni convidar-los a menjar, ni provocar cap tema, ni ajudar-los amb un seguit de frases prèvies sobre les que començar. Res.

Anava contra totes les normes. Contra el sentit comú postmodern del 2043. Contra les màquines, contra les relacions comercials, contra les lleis d’immediatesa i efectivitat. Contra les normes de discreció i individualitat de les empreses i dels consumidors. Era un risc, certament.

Els resultats no van decebre. El 83% dels que van participar a la sessió van acabar-la molt abans d’hora. Tot just després de 17 minuts, de promig, decidien abandonar. Argumentaven incomoditat, i fins i tot alteracions emocionals més elevades, com palpitacions, pànic i sudoració excessiva.

Però això era el millor. El pitjor eren el 17% restant. Una part aguantava uns minuts més però els investigadors es veien obligats a intervenir quan sentien crits i cadires volant. Tot sovint es produien agressions i insults.

I el més sorprenent de tot va ser el 3% dels casos, en els que després d’un silenci de més d’una hora, els investigadors sentien un so fort i sec. Una mena d’espetec, com quan una síndria cau d’un tercer pis. Entraven i es trobaven als dos individus asseguts còmodament però amb el cap esclatat. Com una síndria, Hi havia trossos de cervell i de crani per les parets, a les cadires, a la taula, pel terra.

En aquests casos, unes eficients senyores de la neteja deixaven la sala ben neta. Una d’elles tenia un gatet i sovint aquest animaló després repassava amb la llengua les potes de la cadira i el terra, per si hi quedava una mica de massa encefàlica.

Aquest tres per cent va excitar als científics sobremanera. Els va animar a seguir experimentant per veure com s’esdevenia aquest fenomen. No gosaven fer res públic perquè serien denunciats i probablement empresonats. I els col·locarien en cel·les separades, clar, no fos cas que practiquessin ells mateixos aquest terrible experiment.

No es podia permetre. No es podia entendre. Però el més fascinant de tot és que en un 3% dels casos, els ciutadans postmoderns no podien assumir biològicament aquesta tortura i, literalment, esclataven.

Sens dubte, aquests investigadors van decidir fer un estudi dient tot el contrari: lloant les excel·lències per al cervell humà del model cognitiu empresarial i educatiu postmodern del 2043, el de la individualitat tecno emocional, els jocs online, les càpsules de micro informació, les restriccions relacionals i la confirmació dels mons bombolla per garantir la immunitat bioideològica. No fos cas.

Però com que aquest grup clandestí tenia una component sàdica i provocativa, de tant en tant seguien provocant algun estudi semblant, i contemplaven amb una autèntica fascinació com seguien esclatant els cervells com una síndria caient del tercer pis. Això sí, i aquí estava la clau, els participants aguantaven gairebé una hora, durant la qual mai no es va saber de què havien parlat ni en quins termes. Era el gran misteri. De què es parla durant una hora fins que t’esclata el cap?

Adéu

Adéu, amics.

Ses coses són així, es descabdellen. Els éssers vius naixem i morim. Ses amistats, també. O, millor dit, ses amistats canvien de cos. S’amistat perdura. Es manté. Roman.

Vull creure que ens queda sentit per entendre s’amistat. Sa cura. S’escolta. S’estimació. Estar junts.

Ho vull creure.

Ses persones passam.

Adeú, amics. Fins una altra. No en sabem prou, no en sabem més… No, no. Rectific. No te a veure amb saber-ne o amb metàfores com allò de que cal regar ses relacions o si no… És que hi ha plantes que tenen un cicle, i prou. I sa vida d’ara no és sa mateixa que quan ens vam conèixer.

Si us dic adéu és perquè ses barques van fent camí, el vent i ses corrents comanden. Noltros creim que duim es timó. Ca! Tot just fem veure que sabem açò i allò altre, que decidim. Res de tot açò.

Sí que és cert que no només ens hauríem de deixar endur pel vent. I sí que és cert, si m’ho permeteu, que jo -perquè només parlaré de mi- he deixat al calaix moltes coses. He cregut creure -enganant-me del tot- que amb els ginys tecnològics seguíem “en contacte” com es diu ara.

En contacte? De quin contacte xerram? D’unes quantes emoticones i unes bromes de tant en tant en un contenidor digital? De certes felicitacions formals i gairebé forçades? De què xerram quan diem contacte?

Els humans no estem en contacte. Els humans ens miram, xerram, ens escupim, follam, ens abraçam, ploram, ens pintam, esgarrapam, ens odiem i ens estimem, els humans dormim junts, bevem, ens droguem, els humans ballem, els humans anem de caça junts. Els humans que tenim amics feim açò. Els que no tenim amics, ja no som humans, som un apèndix patètic dels ginys tecnològics que diu que te molts “contactes” i que està més sol que la una. No és un humà. És un robot fent d’humà al que li diuen tot sovint, les màquines: escriu aquí uns números per demostrar que ets humà. I sovint escrivim els números equivocats! Aquest mateix text que estàs llegint ningú no et pot garantir que l’hagi escrit un humà.

Un algoritme de generació mitjana és del tot capaç de composar-lo, i segurament ho faria molt millor, amb una cita poètica i tres referències sociològiques. Seria capaç l’algoritme fins i tot de dissimular, com faig ara, dient que un algoritme “de veritat” ho faria millor?

Us dic adéu, no li donem més voltes, no val la pena, que açò de la culpa ho hauríem d’anar superant. Ha estat un plaer, hem rigut, parlat i xalat, i ens hem anat dient adéu des de fa molt de temps. No ho forcem més, no cal, no us sembla?

D’amics en teniu, en tenim, segur que sí. N’estic tant segur com que estic segur que som tots humans. Éssers humans. O no?

Bona sort, us estim.

Un cop va escriure aquestes línies, l’autora va desaparèixer durant un temps indeterminats. Es va aïllar. Va participar, així, en un experiment sociològic, en una performance: aïllada davant de milers de persones en una vitrina oberta, en una sala d’exposicions. Li podien dir i fer de tot. Ella aguantava. Fins i tot la van lesionar. Hi va haver comportaments impropis fins i tot dels simis. Ella va aguantar.

Després d’aquesta performance, que va durar més de 300 hores, va començar a sentir a la pell i al cor la necessitat de tornar a trobar l’amistat. No li va ser difícil. Perquè l’ésser humà és extraordinari.

Alguns éssers humans són extraordinaris.

Alguns éssers humans.

Alguns éssers.

Algun

Al…

https://www.publico.es/culturas/abramovic-estuvo-sentada-inmovil-silla-total-700-horas-tres-meses-artista-performance-marina-abramovic-premio-princesa-asturias-artes-2021.html

L’estany

Per la finestra estreta amb barrots a ran de terra del soterrani s’entreveuen uns peus nus, i darrera dels peus un cel i sons d’orenetes. No es pot veure res més.

La finestra és molt petita, tot just tres pams, i no és quadrada, és més aviat un rectangle. No és ni una

finestra sino una obertura.

Els peus no pertanyen a cap persona, a cap dona ni home. Són independents. Tenen les ungles gastades de tant de caminar. Acaben una mica més amunt del turmell. No sabem encara per on han caminat ni si pertanyien abans a algú o no. Són negres.

Del cel se’n pot dir poc més que intuim que és un cel de primavera o estiu, no sabem si de la Polinèsia o de Madagascar, o de Rovaniemi o de Sao Paulo. El cel no permet invents: és el cel. Un cel de dia. Blau.

I les orenetes xiulen però no les veiem. Xiulen a prop. I prou. Quantes, no ho sabem.

De sobte (bé, no, de sobte, no, fruit d’un llarg procés d’erosió psicosocial telepatica) els barrots es transformen en aigua que inunda l’interior i és així com pot emergir a fora la part del cos sense peus que restava allà dins tancat des de feia 674 anys, i ajuntar-se amb els seus estimats peus i, tot acaronant una oreneta a la que havia cuidat allà dins des de fa 615 anys, adonar-se que el cel ben blau era mentida i els xiulets eren un enregistrament emès per megafonia en un gran pavelló esportiu ple de càmeres de televisió que filmen l’escena.

El cos sencer reconstruit se sent enganyat i desitja fervorosament tornar a dins i quedar-se amb l’oreneta però no és possible, ha de respondre un formulari, dutxar-se, vestir-sesotmetre’s a una revisió mèdica, atendre unes quantes entrevistes per explicar la seva experiència i emprendre el camí dret i recte.

L’oreneta empren el vol sola, passa per d’altres pavellons i hi llança unes quantes bombes que han confeccionat els anarquistes d’aquest estrany món. Estem parlant d’una oreneta que te 615 anys i mig, de tal forma que més que oreneta és Orena, Orenassa, superOrena, Orenota. Bombes damunt dels pavellons esportius, bombes damunt de totes les retransmissions i damunt dels cels falsos.

L’home reconstruit somriu, es despulla i, aprofitant la confussió creada por l’Orenota amiga seva, fuig cap a la vila de les finestres a ran de terra, on mata l’alcalde i a tota la corporació municipal i allibera a tots els detinguts des de fa 674 anys, tots amb llargues barbes i llargues condemnes per crims terribles que l’home reconstruir coneix, comparteix i fins i tot aplaudeix. Crims esgarrifosos.

Lluny sona encara un dels megafons amb el so de les orenetes falses. L’Orenassa s’atura, escolta, i vessa una llagrima tan gran que quan cau esdevé l’estany des d’on tot torna a començar.

L’enquesta

-Bon dia senyor, quina pasta dentrífica fa servir vostè?

-Bon dia, amb qui tinc el plaer?

-Eeeeh, em dic Pere, i amb quina regularitat es respalla, vostè?

-I d’on ets, Pere, per qui treballes?

-Jo? Però… li importa si li pregunto…?

-Només un segon de res, Pere. És t’has adreçat a mi aquí directament al carrer però no se ni en nom de qui vens, ni perquè em fas aquestes preguntes…

-Ah, bueno, sí, és per una campanya en favor de la higiene bucal, i si em diu quantes persones conviuen…

-Em refereixo a quina empresa, quina organització, t’ha contractat a tu…

-Ehhh, és que… disculpi, senyor, és que si no te temps o no vol contestar jo necessito anar fent…

-Sí, sí, encantat d’atendre’t, Pere. Només que per cortesia, m’agradaria saber a quina empresa estic atenent, contestant-te…

-Bé, bueno, una empresa d’enquestes, ja sap…

-Ah, i com es diu?

-Que com es diu? Però vostè fa servir pasta amb fluor o…

-Ah síí, els dentrífics… Disculpa’m eh, no voldria ser maleducat però és que no se si és la manera, d’abordar a la gent directament sense presentar-vos, no?… suposo que ho feu perquè aneu a tant l’enquesta… i tens pressa…oi?

-Bé, sí, ha, ha, per això volia saber si li agrada mentolada o…

-…i us deuen pagar una merda, suposo?

-Eh…doncs, a mi m’agrada mentolada, sí. Ai, hahah, perdoni! Doncs no ens paguen massa, no, senyor…li importaria dir-me la seva edat?

-Ara t’ho dic tot, sí, per cert tu no m’has dit quants anys tens, Pere.

-Jo, vint-i-un

-I quan dius que no us paguen massa, què vols dir? Per fer-me una idea, només eh…

-Bé, hi ha una base i un extra per cada enquesta…

-La base arriba al salari mínim?

-Tot just…

-I l’extra, deu ser d’uns…?

-Cinc euros per enquesta…

-Ostres, quina merda, i deu ser difícil oi, conseguir respostes?

-Sí, molta feina, moltes hores, i la gent no vol mai, males respostes, crits…

-Us contracten o us fan fer-vos autònoms?

-Bé, sí, hi ha un contracte però és per dies…

-Per dies!

-I com es diu l’empresa?

-Algo de CV no sé què..

-CVC Capital Partners?

-Sí, això! Com ho sap?

-Algo he llegit…i teniu sindicat?

-Doncs estem mirant de muntar algo sí, perquè l’horari és brutal, però l’empresa ens amenaça, si fem soroll…

-Me’n faig al càrrec, i suposo que en aquestes condicions qui més qui menys alguna enquesta falsa feu, no?… dic jo eh, perquè jo entenc que si no…

-A veure, no es pot, hi ha controls, però vaja…si coneixes l’encarregat que fa els controls d’enquestadors doncs pots…fer-la a algun colega o així, o fer-la tu canviant alguna dada perque no canti..

-Total, per una puta pasta de dents, que es fotin, no?

-Ha, ha, ha, i a sobre te un gust horrible, no vegis lo dolenta que és!

-Que se la fotin ells pel cul, no? Ha, ha, ha!

-Sí!! Jo quan he acabat alguna enquesta li dic a la penya: no la compreu, que és caríssima! Ha, ha ha!

-Clar, és que això d’emprenyar a la gent pel carrer…

-Fua… Jo no contesto mai quan em paren a mi, i mira ara el que em toca fer…

-Escolta, i tu no deus tenir algun dels contractes xungos que us fan, més que res perquè tinc un col.lega del sindicat que potser us podria donar un cop de mà…

-Són confidencials però si em passa un mail podria enviar-li, que el tinc en pdf aquí. Sí, si ens pot ajudar aniria de puta mare, la veritat

-I tant, i tant, envia’m-ho a aquesta adreça que tinc aquí. I una altra cosa, amb les dades aquestes que ens pregunteu, què fa l’empresa abans d’enviar-ho a la marca de dentrífics?

-Fua, ni idea, jo el que sé es que una vegada vam entregar un piló d’enquestes amb mogollón de crítiques al dentrífic però l’empresa d’enquestes, per quedar bé, doncs ho va posar tot bonic, com perquè semblés que a la gent li mola i tal. Fan el que volen. I amb les dades dels enquestats, doncs les venen a una web de dades de no sé què…

-I a tu no t’agradaria treballar en una altra cosa?

-Joder clar, però és el que hi ha, m’he de pagar la carrera, que comparteixo pis…

-i els teus pares?

– M’ajuden però s’han quedat sense curro, els han xapat l’estanc on curraven i ara fan contraban amb Andorra en negre però no dóna per massa…

-Joder nano, si que em sap greu, on tenieu l’estanc aquest?

-Allà, al costat del mercat

-Ah sí, ja els conec, bona gent.

-Perdoni eh, però necessitaria que em contestés l’enquesta, senyor…

-Sí, apunta les meves dades: Prudenci Frici, director general dels Dentrífics aquests de merda. Ja pots anar plegant per avui i per sempre. I no pateixis, que qui pringarà serà la merda d’empresa enquestadora. A tu et vull veure al meu despatix dilluns perquè hem de fer negocis amb els teus pares i a Andorra, que la cosa està fatal i em vull passar al tabac de liar. Tu cuida’t molt i estudia. Per cert, tens foc, nano?

Gràcies, Arcadi

Perdre’t és quedar un poc més orfe. Perdre’t és quedar més desprotegit. A la intempèrie i fa molt de fred, aquesta primavera.

Sí, tot d’una et pens i veig esperança i lluita. Açò perviu, d’acord. Però perdre’t, sabent des de fa dies que et perdriem, permete’m que et digui que m’entristeix. Em produeix una gran pena. Una pena fonda, íntima. Una pena que em parla de moltes altres penes.

Sa pena de no tenir pare, sa pena de veure en tu un altre pare. Un altre vell lluitador, un perdedor davant de tots els falsos guanyadors d’aquesta transició, aquests que es van col.loca prest a redossa del poder fent veure que seguien sent molt d’esquerres. Tu ja m’entens.

Sa pena de no tenir a qui acudir, ara, entre tant de fang, tanta mediocritat, tanta falsetat que empastifa de mentides tot el que toca i ens provoca allò que tu sempre combats, el pessimisme.

Sí, sé que hi ets, que pervius en tot allò que vas dir, xerrar, escriure, reivindicar, als carrers i al costat de qui fes falta, sense manies ni ego. Ho sé.

Però perme’t-me sentir-me trist, i ser sincer amb tu, perme’t-me dir-te que me sent un poc desvalgut. Un poc més vulnerable davant els taurons. I davant de jo mateix.

Fas falta, Arcadi. Sa teva dimensió humana és tan gran, tan immensa, que em genera vertígen que no hi siguis, em provoca allò que vas dir que no hem de tenir mai: por. Por de no saber assumir el buit que deixes.

Eres una persona excepcional, eres un home digne. I amb tanta senzillesa, amb tanta curiositat als teus ulls, amb tanta decisió, fer un cafè amb tu al Zurich durant una horeta era transportar-me a un altre dimensió fora de totes les misèries amb les que em toca treballar. Pujavem a un altre lloc, asseguts dins el bar, a la part de dalt.

Em sentia transportat al món dels meus pares, de la mà del teu. Relligaves tantes coses que em traspassen els nervis i el cor, que sentia que el fred era menys fred, i em reconciliava amb la vida, Arcadi. Així de senzill i així de gros.

Era, com et deia, com si sentís mon pare, com si us veies a tots els que com ell, com tu, com tants i tants altres homes i dones senzills que lluitàveu, ens animéssiu a seguir, a no tenir cap por. Si voltros vau poder fer grans coses davant una dictadura, no tenim dret noltros a fer-ne moltes més, ara.

Açò sentia jo escoltant-te. Una emoció tan intensa, una convicció tan profunda, una comunió tan sincera, que fa que ara, sense tu, els gegants al nostre voltant semblen un poc més difícils de vèncer. Tu ja m’entens.

De manera senzilla i al mateix temps pensant en gran, en el món sencer, em dèies la teva opinió, et sinceraves també respecte al teu estat de salut, sense fer-ne escarafalls. Discret. Parlaves de Menorca, de quan hi vas anar amb Cristians pel Socialisme, segur que de la mà den Tomeu Febrer. Tanta bona gent. Tanta dignitat. Em desborda, se’m fa inabastable, a voltes difícil d’assumir. Parlaves amb generositat de les lluites polítiques d’altres.

Empetiteixo i assumeixo totes les meves enormes contradiccions d’homenet petit. Em sento una mica farsant, a vegades, un poc en fals, d’altres cops. Tot sovint, rodejat de paraules i persones que, davant sa teva dignitat, no són absolutament res i en canvi abarquen molt, ocupen massa. M’hi conformo? No, almenys sóc conscient d’aquesta gran contradicció entre el teu buit i l’espai que omplen encara tantes persones i poders mediocres.

Estar trist no és el que correspon a una mort tan digna i plena de llum com sa teva, ho sé. En açò tampoc et corresponc com et mereixes, què hi farem. És així com em sent, ara mateix. Duc a dins sa flama teva i de tants altres que no sortiran mai a cap telenoticies. La duc, segurament mal alimentada i descol.locada, però la duc.

No passis pena, Arcadi, que persistirem. Jo no prou, segurament, d’altres moltíssim més. Deixa’m donar-te les gràcies, deixa’m pensar amb tristesa en ses nostres converses, en sa teva amabilitat, en tots els actes als que vas acudir generós, en totes ses xerrades on deixaves de volta i mitja bancs, polítics, militars i bisbes, amb noms i cognoms. Deixa’m que recordi avui amb tristesa els teus oximoron, com intel.ligència militar. Deixa’m plorar un poc, Arcadi, se que ho entendràs. Esper que ho entenguis.

Que no hi siguis, des d’aquest dimarts 6 d’abril, vol dir que ens hem d’espavilar, que hi ha feina a fer. Que ara toca a d’altres, que tu pots descansar en pau i amb tota sa immensa dignitat que has cultivat i brindat.

Gràcies, Arcadi, mestre, amic, pare de tantes i tantes noves i velles lluites.

Gràcies.

El món en un mèrvil

Primer havies de tirar a tonx, a veure quin mèrvil s’hi atracava més. Després en deixaves un de teu dins un triangle fet amb xoc. I començàvem. En Damià sempre ens guanyava. Abans que diguessim “canvi no val”, ell feia canvi a micro quan li podíem atacar un mèrvil seu, i clar, era molt difícil encertar. A ca seva tenia un munt de mèrvils guanyats a nes pati.

Jugàvem a mèrvils a s’entrada des ‘tendederus’ (així dèiem al pati d’estendre roba d’un dels blocs de pisos, el bloc on hi vivia l’abuela).

Al mur de s’altra banda hi havia un sortint que ens anava fantàstic per fer de porteria. Alla xutàvem i xutàvem, fins que ens avorríem i anavem a agafar figues o a jugar a bull o a quick a amagar. Sempre em tocava parar a jo quan es feia fosc i era molt més difícil trobar a tothom. Apareixia un fiet i deia “¡Un dos tres salvado para todos mis compañeros y para mi primero!”. I arrossegava sa darrera “o” i jo tornava a parar.

Les mares ens tiravem els entrepans des dels balcons, per poder seguir jugant. I m’empipava quan em tocava anar a cercar sa llet a sa lleteria, amb aquell bidó de plàstic. Quatre litros. Sa lletera tenia un bidó enorme i d’allà anava agafant sa llet acabada d’arribar del camp. Llet que es podia tallar amb forquilla i ganivet. I que ma mare bullia posant a dins de s’olla una peça metàl.lica que feia clec clec quan trencava a bullir sa llet, per avisar-la.

Jugàvem també a figa, trencant-nos s’esquena i rient molt. Però he de dir que feia mal. Com quan qualque espavilat fregava una closca d’ametlla a terra i te la posava a sa cuixa, bullint. Feia molt de mal.

D’ametlles mai en teniem madures, perquè els fiets no teniem paciència i les collíem quan encara eren suc, davall una capa blanca. Llàstima. També hi havia ‘nisprus’. Nespres.

I darrera els pisos hi havia un llimoner, crec recordar, mig enclotat. Però hi era. Darrere els pisos es perpetraven els jocs més íntims de preadolescents. Besades furtives, o provocacions innocents. Preguntes sobre qui t’agrada més a tu. Vergonyetes i rialles. Descobriments.

No hi havia cotxos. No hi havia mòbil. Ni horari. Ni res. Capvespres de primavera i estiu lliures, després de tornar d’escola. Fiets i fietes, petits i grans. Els pares i mares, àvies i avis, s’organitzaven entre ells, per fer acampades o preparar Sant Joan: un fester, coca i xocolati, carreres de sacs, petards, enramar, intentar menjar una poma penjada, rompre s’olla… Xalavem molt. Molt.

El cel, s’aire, el temps, era un altre. El món, era un altre. Hi cabíem, al món. El teniem sencer, en aquells jocs de mèrvils en un tros de ciment a s’entrada dels ‘tendederus’. Cada mèrvil, un planeta. Eren transparents amb una mena de floc a dins, com una ala de papallona de colors. Feiem constel.lacions i guerres de galàxies, a cada tirada, amb els genolls enterra i sa mirada atenta, molt atenta, a endevinar es mèrvil de s’altre fiet o fieta.

I ja està.

I ja està.

I ja està.

Fermat

Tot va massa de pressa, es queixava l’avi un dia i un altre. Els fills, els néts, el seu veí, li responien amb aquelles paraules amables buides, tòpiques, condescendents. No entenien què volia dir l’avi. Feien veure que sí, però hi dedicaven set neurones i onze segons.

Volia dir que sentia vertígen. Por. Calfreds. Que per ell un ordinador era una frontera, un caixer automàtic, un desafiament, un vagó de metro, un coet amenaçador. Que per ell tota una vida, tota la dolça vida de la mà de la seva dona a la que tant enyorava s’havia esmunyit per un forat negre fet d’horaris impossibles, paraules incomprensibles en anglès, urgències estúpides per no se sap quin semàfor,… Que mirar una pel·lícula de les d’ara el deixava fred i trist. Que conduir un cotxe s’havia quedat en l’oblit, quan durant tants caps de setmana i estius les escapades en familia eren un goig, tot sentint l’aire a la cara i la satisfacció de no tenir pressa ni mirar rellotges ni peatges ni rotondes endimoniades…

Tan de pressa va tot que l’avi ha tingut la necessitat d’afalcar-se. De posar una àncora, de sentir els peus a terra, a la terra, d’aturar tots els aparells, començant pel maleït mòbil, que li provocava taquicàrdies amb sorolls i llums a tota hora… un trasto de la punyeta que per ell s’ha convertit en una mena de rata antipàtica però inevitable.

L’avi s’ha fermat. Se n’ha anat al petit apartament aquell que tenien pels estius, despintat i amb mobles passats de moda. I què? En tinc prou. Una cuineta, una cassola, els llibres, llapis, paper i la ràdio. I no ha deixat entrar-hi cap pressa. No ha atès les trucades ni molt menys les cites al calendari amb metges, especialistes, i no sé quantes revisions. Ha tret els rellotges.

Tot va massa de pressa, havia avisat. I no l’entenien. Ara sí que l’entenen, perquè cada vegada que la familia el visita a l’apartament -cosa que cada vegada succeeix menys sovint- noten una sacsejada física quan passen el llindar de la porta: noten que la vida recupera, en aquestes quatre parets, un ritme vital armoniós. I els fa mal. Els molesta, els inquieta infinitament. L’avi els té prohibit entrar-hi cap cosa que faci sorolls o vagi connectada. Els prohibeix parlar-li de cap dels seus estúpids maldecaps. I això els sembla una dèria lamentable, un símptoma de demència, un encaparrament injust. I per això cada vegada hi van menys, perquè tots tenen molta pressa. Ho has d’entendre, pare, ho has d’entendre, avi.

Ell somriu i deixa fer. I segueix llegint i escrivint. I preparant la seva mort sense cap pressa, amb tot el temps del món.