L’enquesta

-Bon dia senyor, quina pasta dentrífica fa servir vostè?

-Bon dia, amb qui tinc el plaer?

-Eeeeh, em dic Pere, i amb quina regularitat es respalla, vostè?

-I d’on ets, Pere, per qui treballes?

-Jo? Però… li importa si li pregunto…?

-Només un segon de res, Pere. És t’has adreçat a mi aquí directament al carrer però no se ni en nom de qui vens, ni perquè em fas aquestes preguntes…

-Ah, bueno, sí, és per una campanya en favor de la higiene bucal, i si em diu quantes persones conviuen…

-Em refereixo a quina empresa, quina organització, t’ha contractat a tu…

-Ehhh, és que… disculpi, senyor, és que si no te temps o no vol contestar jo necessito anar fent…

-Sí, sí, encantat d’atendre’t, Pere. Només que per cortesia, m’agradaria saber a quina empresa estic atenent, contestant-te…

-Bé, bueno, una empresa d’enquestes, ja sap…

-Ah, i com es diu?

-Que com es diu? Però vostè fa servir pasta amb fluor o…

-Ah síí, els dentrífics… Disculpa’m eh, no voldria ser maleducat però és que no se si és la manera, d’abordar a la gent directament sense presentar-vos, no?… suposo que ho feu perquè aneu a tant l’enquesta… i tens pressa…oi?

-Bé, sí, ha, ha, per això volia saber si li agrada mentolada o…

-…i us deuen pagar una merda, suposo?

-Eh…doncs, a mi m’agrada mentolada, sí. Ai, hahah, perdoni! Doncs no ens paguen massa, no, senyor…li importaria dir-me la seva edat?

-Ara t’ho dic tot, sí, per cert tu no m’has dit quants anys tens, Pere.

-Jo, vint-i-un

-I quan dius que no us paguen massa, què vols dir? Per fer-me una idea, només eh…

-Bé, hi ha una base i un extra per cada enquesta…

-La base arriba al salari mínim?

-Tot just…

-I l’extra, deu ser d’uns…?

-Cinc euros per enquesta…

-Ostres, quina merda, i deu ser difícil oi, conseguir respostes?

-Sí, molta feina, moltes hores, i la gent no vol mai, males respostes, crits…

-Us contracten o us fan fer-vos autònoms?

-Bé, sí, hi ha un contracte però és per dies…

-Per dies!

-I com es diu l’empresa?

-Algo de CV no sé què..

-CVC Capital Partners?

-Sí, això! Com ho sap?

-Algo he llegit…i teniu sindicat?

-Doncs estem mirant de muntar algo sí, perquè l’horari és brutal, però l’empresa ens amenaça, si fem soroll…

-Me’n faig al càrrec, i suposo que en aquestes condicions qui més qui menys alguna enquesta falsa feu, no?… dic jo eh, perquè jo entenc que si no…

-A veure, no es pot, hi ha controls, però vaja…si coneixes l’encarregat que fa els controls d’enquestadors doncs pots…fer-la a algun colega o així, o fer-la tu canviant alguna dada perque no canti..

-Total, per una puta pasta de dents, que es fotin, no?

-Ha, ha, ha, i a sobre te un gust horrible, no vegis lo dolenta que és!

-Que se la fotin ells pel cul, no? Ha, ha, ha!

-Sí!! Jo quan he acabat alguna enquesta li dic a la penya: no la compreu, que és caríssima! Ha, ha ha!

-Clar, és que això d’emprenyar a la gent pel carrer…

-Fua… Jo no contesto mai quan em paren a mi, i mira ara el que em toca fer…

-Escolta, i tu no deus tenir algun dels contractes xungos que us fan, més que res perquè tinc un col.lega del sindicat que potser us podria donar un cop de mà…

-Són confidencials però si em passa un mail podria enviar-li, que el tinc en pdf aquí. Sí, si ens pot ajudar aniria de puta mare, la veritat

-I tant, i tant, envia’m-ho a aquesta adreça que tinc aquí. I una altra cosa, amb les dades aquestes que ens pregunteu, què fa l’empresa abans d’enviar-ho a la marca de dentrífics?

-Fua, ni idea, jo el que sé es que una vegada vam entregar un piló d’enquestes amb mogollón de crítiques al dentrífic però l’empresa d’enquestes, per quedar bé, doncs ho va posar tot bonic, com perquè semblés que a la gent li mola i tal. Fan el que volen. I amb les dades dels enquestats, doncs les venen a una web de dades de no sé què…

-I a tu no t’agradaria treballar en una altra cosa?

-Joder clar, però és el que hi ha, m’he de pagar la carrera, que comparteixo pis…

-i els teus pares?

– M’ajuden però s’han quedat sense curro, els han xapat l’estanc on curraven i ara fan contraban amb Andorra en negre però no dóna per massa…

-Joder nano, si que em sap greu, on tenieu l’estanc aquest?

-Allà, al costat del mercat

-Ah sí, ja els conec, bona gent.

-Perdoni eh, però necessitaria que em contestés l’enquesta, senyor…

-Sí, apunta les meves dades: Prudenci Frici, director general dels Dentrífics aquests de merda. Ja pots anar plegant per avui i per sempre. I no pateixis, que qui pringarà serà la merda d’empresa enquestadora. A tu et vull veure al meu despatix dilluns perquè hem de fer negocis amb els teus pares i a Andorra, que la cosa està fatal i em vull passar al tabac de liar. Tu cuida’t molt i estudia. Per cert, tens foc, nano?

Gràcies, Arcadi

Perdre’t és quedar un poc més orfe. Perdre’t és quedar més desprotegit. A la intempèrie i fa molt de fred, aquesta primavera.

Sí, tot d’una et pens i veig esperança i lluita. Açò perviu, d’acord. Però perdre’t, sabent des de fa dies que et perdriem, permete’m que et digui que m’entristeix. Em produeix una gran pena. Una pena fonda, íntima. Una pena que em parla de moltes altres penes.

Sa pena de no tenir pare, sa pena de veure en tu un altre pare. Un altre vell lluitador, un perdedor davant de tots els falsos guanyadors d’aquesta transició, aquests que es van col.loca prest a redossa del poder fent veure que seguien sent molt d’esquerres. Tu ja m’entens.

Sa pena de no tenir a qui acudir, ara, entre tant de fang, tanta mediocritat, tanta falsetat que empastifa de mentides tot el que toca i ens provoca allò que tu sempre combats, el pessimisme.

Sí, sé que hi ets, que pervius en tot allò que vas dir, xerrar, escriure, reivindicar, als carrers i al costat de qui fes falta, sense manies ni ego. Ho sé.

Però perme’t-me sentir-me trist, i ser sincer amb tu, perme’t-me dir-te que me sent un poc desvalgut. Un poc més vulnerable davant els taurons. I davant de jo mateix.

Fas falta, Arcadi. Sa teva dimensió humana és tan gran, tan immensa, que em genera vertígen que no hi siguis, em provoca allò que vas dir que no hem de tenir mai: por. Por de no saber assumir el buit que deixes.

Eres una persona excepcional, eres un home digne. I amb tanta senzillesa, amb tanta curiositat als teus ulls, amb tanta decisió, fer un cafè amb tu al Zurich durant una horeta era transportar-me a un altre dimensió fora de totes les misèries amb les que em toca treballar. Pujavem a un altre lloc, asseguts dins el bar, a la part de dalt.

Em sentia transportat al món dels meus pares, de la mà del teu. Relligaves tantes coses que em traspassen els nervis i el cor, que sentia que el fred era menys fred, i em reconciliava amb la vida, Arcadi. Així de senzill i així de gros.

Era, com et deia, com si sentís mon pare, com si us veies a tots els que com ell, com tu, com tants i tants altres homes i dones senzills que lluitàveu, ens animéssiu a seguir, a no tenir cap por. Si voltros vau poder fer grans coses davant una dictadura, no tenim dret noltros a fer-ne moltes més, ara.

Açò sentia jo escoltant-te. Una emoció tan intensa, una convicció tan profunda, una comunió tan sincera, que fa que ara, sense tu, els gegants al nostre voltant semblen un poc més difícils de vèncer. Tu ja m’entens.

De manera senzilla i al mateix temps pensant en gran, en el món sencer, em dèies la teva opinió, et sinceraves també respecte al teu estat de salut, sense fer-ne escarafalls. Discret. Parlaves de Menorca, de quan hi vas anar amb Cristians pel Socialisme, segur que de la mà den Tomeu Febrer. Tanta bona gent. Tanta dignitat. Em desborda, se’m fa inabastable, a voltes difícil d’assumir. Parlaves amb generositat de les lluites polítiques d’altres.

Empetiteixo i assumeixo totes les meves enormes contradiccions d’homenet petit. Em sento una mica farsant, a vegades, un poc en fals, d’altres cops. Tot sovint, rodejat de paraules i persones que, davant sa teva dignitat, no són absolutament res i en canvi abarquen molt, ocupen massa. M’hi conformo? No, almenys sóc conscient d’aquesta gran contradicció entre el teu buit i l’espai que omplen encara tantes persones i poders mediocres.

Estar trist no és el que correspon a una mort tan digna i plena de llum com sa teva, ho sé. En açò tampoc et corresponc com et mereixes, què hi farem. És així com em sent, ara mateix. Duc a dins sa flama teva i de tants altres que no sortiran mai a cap telenoticies. La duc, segurament mal alimentada i descol.locada, però la duc.

No passis pena, Arcadi, que persistirem. Jo no prou, segurament, d’altres moltíssim més. Deixa’m donar-te les gràcies, deixa’m pensar amb tristesa en ses nostres converses, en sa teva amabilitat, en tots els actes als que vas acudir generós, en totes ses xerrades on deixaves de volta i mitja bancs, polítics, militars i bisbes, amb noms i cognoms. Deixa’m que recordi avui amb tristesa els teus oximoron, com intel.ligència militar. Deixa’m plorar un poc, Arcadi, se que ho entendràs. Esper que ho entenguis.

Que no hi siguis, des d’aquest dimarts 6 d’abril, vol dir que ens hem d’espavilar, que hi ha feina a fer. Que ara toca a d’altres, que tu pots descansar en pau i amb tota sa immensa dignitat que has cultivat i brindat.

Gràcies, Arcadi, mestre, amic, pare de tantes i tantes noves i velles lluites.

Gràcies.

El món en un mèrvil

Primer havies de tirar a tonx, a veure quin mèrvil s’hi atracava més. Després en deixaves un de teu dins un triangle fet amb xoc. I començàvem. En Damià sempre ens guanyava. Abans que diguessim “canvi no val”, ell feia canvi a micro quan li podíem atacar un mèrvil seu, i clar, era molt difícil encertar. A ca seva tenia un munt de mèrvils guanyats a nes pati.

Jugàvem a mèrvils a s’entrada des ‘tendederus’ (així dèiem al pati d’estendre roba d’un dels blocs de pisos, el bloc on hi vivia l’abuela).

Al mur de s’altra banda hi havia un sortint que ens anava fantàstic per fer de porteria. Alla xutàvem i xutàvem, fins que ens avorríem i anavem a agafar figues o a jugar a bull o a quick a amagar. Sempre em tocava parar a jo quan es feia fosc i era molt més difícil trobar a tothom. Apareixia un fiet i deia “¡Un dos tres salvado para todos mis compañeros y para mi primero!”. I arrossegava sa darrera “o” i jo tornava a parar.

Les mares ens tiravem els entrepans des dels balcons, per poder seguir jugant. I m’empipava quan em tocava anar a cercar sa llet a sa lleteria, amb aquell bidó de plàstic. Quatre litros. Sa lletera tenia un bidó enorme i d’allà anava agafant sa llet acabada d’arribar del camp. Llet que es podia tallar amb forquilla i ganivet. I que ma mare bullia posant a dins de s’olla una peça metàl.lica que feia clec clec quan trencava a bullir sa llet, per avisar-la.

Jugàvem també a figa, trencant-nos s’esquena i rient molt. Però he de dir que feia mal. Com quan qualque espavilat fregava una closca d’ametlla a terra i te la posava a sa cuixa, bullint. Feia molt de mal.

D’ametlles mai en teniem madures, perquè els fiets no teniem paciència i les collíem quan encara eren suc, davall una capa blanca. Llàstima. També hi havia ‘nisprus’. Nespres.

I darrera els pisos hi havia un llimoner, crec recordar, mig enclotat. Però hi era. Darrere els pisos es perpetraven els jocs més íntims de preadolescents. Besades furtives, o provocacions innocents. Preguntes sobre qui t’agrada més a tu. Vergonyetes i rialles. Descobriments.

No hi havia cotxos. No hi havia mòbil. Ni horari. Ni res. Capvespres de primavera i estiu lliures, després de tornar d’escola. Fiets i fietes, petits i grans. Els pares i mares, àvies i avis, s’organitzaven entre ells, per fer acampades o preparar Sant Joan: un fester, coca i xocolati, carreres de sacs, petards, enramar, intentar menjar una poma penjada, rompre s’olla… Xalavem molt. Molt.

El cel, s’aire, el temps, era un altre. El món, era un altre. Hi cabíem, al món. El teniem sencer, en aquells jocs de mèrvils en un tros de ciment a s’entrada dels ‘tendederus’. Cada mèrvil, un planeta. Eren transparents amb una mena de floc a dins, com una ala de papallona de colors. Feiem constel.lacions i guerres de galàxies, a cada tirada, amb els genolls enterra i sa mirada atenta, molt atenta, a endevinar es mèrvil de s’altre fiet o fieta.

I ja està.

I ja està.

I ja està.

Fermat

Tot va massa de pressa, es queixava l’avi un dia i un altre. Els fills, els néts, el seu veí, li responien amb aquelles paraules amables buides, tòpiques, condescendents. No entenien què volia dir l’avi. Feien veure que sí, però hi dedicaven set neurones i onze segons.

Volia dir que sentia vertígen. Por. Calfreds. Que per ell un ordinador era una frontera, un caixer automàtic, un desafiament, un vagó de metro, un coet amenaçador. Que per ell tota una vida, tota la dolça vida de la mà de la seva dona a la que tant enyorava s’havia esmunyit per un forat negre fet d’horaris impossibles, paraules incomprensibles en anglès, urgències estúpides per no se sap quin semàfor,… Que mirar una pel·lícula de les d’ara el deixava fred i trist. Que conduir un cotxe s’havia quedat en l’oblit, quan durant tants caps de setmana i estius les escapades en familia eren un goig, tot sentint l’aire a la cara i la satisfacció de no tenir pressa ni mirar rellotges ni peatges ni rotondes endimoniades…

Tan de pressa va tot que l’avi ha tingut la necessitat d’afalcar-se. De posar una àncora, de sentir els peus a terra, a la terra, d’aturar tots els aparells, començant pel maleït mòbil, que li provocava taquicàrdies amb sorolls i llums a tota hora… un trasto de la punyeta que per ell s’ha convertit en una mena de rata antipàtica però inevitable.

L’avi s’ha fermat. Se n’ha anat al petit apartament aquell que tenien pels estius, despintat i amb mobles passats de moda. I què? En tinc prou. Una cuineta, una cassola, els llibres, llapis, paper i la ràdio. I no ha deixat entrar-hi cap pressa. No ha atès les trucades ni molt menys les cites al calendari amb metges, especialistes, i no sé quantes revisions. Ha tret els rellotges.

Tot va massa de pressa, havia avisat. I no l’entenien. Ara sí que l’entenen, perquè cada vegada que la familia el visita a l’apartament -cosa que cada vegada succeeix menys sovint- noten una sacsejada física quan passen el llindar de la porta: noten que la vida recupera, en aquestes quatre parets, un ritme vital armoniós. I els fa mal. Els molesta, els inquieta infinitament. L’avi els té prohibit entrar-hi cap cosa que faci sorolls o vagi connectada. Els prohibeix parlar-li de cap dels seus estúpids maldecaps. I això els sembla una dèria lamentable, un símptoma de demència, un encaparrament injust. I per això cada vegada hi van menys, perquè tots tenen molta pressa. Ho has d’entendre, pare, ho has d’entendre, avi.

Ell somriu i deixa fer. I segueix llegint i escrivint. I preparant la seva mort sense cap pressa, amb tot el temps del món.

Injust

Anem a la mani, tía. Jo m’he posat això. Tu? A les deu hem de tornar, ja ho sé, toque de queda i tal, sííí. Però és a les set. Va. Sí, és molt fort. Encara em fa mal aquí darrera. Mira, quin cop de porra, que bèsties. Jo no li he dit res al pare, i tu? Que estem estudiant? Vale.

Òstia puta mira aquest amb l’ampolla. Alaaa, li fotrà pel cap. Uala tia. Sort que porten els cascos durs eh. Més dura va ser la porrada que em van fotre. I aquests punkis qui són? Ai, mira la Laia, està estudiant el MIR, és amiga de ma cosina. Laiaaa! Vigila, que venen! Tira enrera, tira enrere. Espera, que faig una foto.

Tens la birra? Nooo, no llancis la llauna! Que loca que estàs! Ha, ha, ha

Lli-ber-tat, Pablo Hasél! lli-ber-tat Pablo Hasél, la policia, turtura i assassina!!! “Si tienes un hijo subnormal, no lo trates mal, hazlo policía nacional”. Ala tia, això no es pot dir! Com es passen, ha, ha, ha!

Tía, jo me’n vaig.

Hola papa, ja sóc a casa. Sí, estudiant amb la Berta. Bé, bé. Què hi ha per sopar? Macarrons!

Papa, que tens en aquesta caixa? La pistola? Quina pistola? Que segui? Que buidi la motxilla? Papa, què dius, de què vas? Papa, no en sèrio, que els macarrons estaran freds. Papa, em posaré a plorar eh. Li diré a la Gladys, que em fas això. La Gladys, la noia dels matins. Papa, no em plego la roba ni endreço perquè ho fa ella. Òstia, de què vas? …

Papa, va en sèrio, que demà tinc examen del màster. Sobre classe obrera. Que li pregunti a la Gladys? papa, vas borratxo o què? Perquè li he de preguntar al a Gladys?! Papa, no fa gràcia.

-Señor Manel, disculpe, mañana podría acudir más tarde, tengo cita en extranjería. Agradecida, Gladys.

En pèl

En pèl, nedàvem en pèl a Binidalí. Empelt de pells empès pel pes lleu de la mar plena. Mel de mels, dels ulls al cor per un camí desvergonyidament polit d’amor.

Des

ver

go

nyi

da

ment.

Vergonyes que cauen i es tornen a aixecar i després, a la fi, amb un bes, desapareixen per començar, llavors sí, a fer de la llavor un pí. A fer l’amor davall d’un pi.

Piiiiii.

Pinassa… i jo estès sentint el cor al pit. El teu cor, dic, al meu pit.

Per més que passin anys i dies i seqüencies maldestres i per més que la feina de ser jo sigui la de tota una vida (i no bastarà, ja ho veuràs que no bastarà!) sempre tenc sa nineta dels teus ulls tatuada allà on els somnis em fan estendre ses ales. Ells, els somnis, també sense vergonya: afalcats en els que ens van parir i que ja viuen en el terreny més preuat. I temut. Aquest espai de la memòria sí que no te preu (nota: un dia farem un seminari posant contra la paret els atrofiadors de ments que es creuen capaços de fer-nos creure que tot es paga). Encara.

M’aclame a tu, Ovidi. Venc amb voltros, Ja T’ho Diré. Us escolt, Josep Maria, Andrea, Toni (trombó preciós d’Alaior), me qued callat per una bona estona. I sent ses pessigolles suaus xiuxiujant solsticis sencers de sol i sons salats. Despullats, nus, en pèl.

Com quan era petit, com quan tenc estones de lucidesa per tornar a ser un fiet, un fill, un fil, un foll, afamat de flames fantàstiques fent jocs de mans.

Vens?

Para, que yo me bajo

-No, no farem un informatiu especial de la tragèdia d’avui. Tenim la graella ja preprogramada i no tenim temps.

-Oye tu, no haber venido, que no está el horno para bollos aquí.

-Pobrets, quina llàstima.

-Drogues i inseguretat, violència i brutícia, ja ho veus on porta això. Es veia a venir. Que treballin tu, com tothom.

-Hola jefe, que jo crec que potser hauriem d’enfocar-ho pel ministeri de l’Interior, que és qui concedeix o no els papers als immigrants. No? No, ja veig que no. Rotllo crònica humana i prou, oi? Ok, ho pillo.

-Que bonita es Badalona, en invierno y en verano.

-Nena, has vist quins brioxos tenen a la pastisseria de can Comas? Jo crec que són millors que els de la del carrer del Mar. Jo crec que com el centre de Badalona no hi ha res. Em prenc amb tu el talladet, la fem petar i després a casa a cuinar-li els macarrons al Pere. Què dius d’una nau industrial? Aquí, a Badalona? Ah, al Gorg! No hi he estat en ma vida. És allà on hi ha les naus industrials i els xinos oi?

-L’alcalde Albiol ho ha fet molt i molt bé, ha dit que avui no tocava res més que atendre les persones…i que ja hi haurà temps de parlar de drogues, baralles, conflictes i brutícia, avui no n’ha parlat d’això. És un senyor.

-Com va anar l’audiència ahir? Amb lo de Badalona pse, però amb allò del Clínic del trasplantament d’úter, ho vam petar, hem de fer més repors així, a la gent li molen les històries de superació i a més dignifiquem la feina dels hospitals, que tenim uns grans professionals. No tot han de ser desgràcies, tu!

-Mañana le pregunto al ministro Marlaska lo de la regularización. No? Ah, pues no, no. Que raro que en Portugal sí lo hicieran, verdad, con la pandemia, y que aquí siendo un gobierno tan de izquierdas… ¿Cómo? ¿Que me pasaréis a cultura? ¿Qué he hecho yo ahora?

-Nen, quina llàstima això de Badalona…per cert jo de Badalona tinc un record guai d,un concert dels AC/DC…crec que va ser al pavelló olímpic. Ara han tret disc nou, saps? Per cert, què fem aquest cap de setmana?

-Mira, ¿sabes que te digo? Que estoy harta de luchar cada día aquí en la asociación de vecinos, de que se acuerden de nosotros cuando pasa una desgracia. ¿Te acuerdas del incendio por una electricidad pinchada? Todo fue contra los okupas. Siempre igual. Y nosotras tenemos que hacer aquí la faena, traer mantas a estos chicos, darles paquetes de pasta y sacarles las castañas del fuego frente a los que los quieren echar y mandarlos pa su país. Estoy harta, tengo tres crios en casa y no puedo más. Esto es una mierda. Así de claro, una mierda. Una gran mierda. Lo que tenemos que hacer es llevar a estos chicos a casa del ministro con unos cuantos cócteles molotov y prenderle fuego. ¿Radical, dices? Bueno sí, radical. Me meo yo en tus mociones en el ayuntamiento. Me meo. No puedo más.

-La actuación del Gobierno será siempre de defensa de los derechos humanos y de una inmigración regulada y segura y… Joder, vaya mierda de discurso estoy escribiendo. Esto no me lo creo ni yo. Sería mejor que dijera que a los sin papeles que los ayuden las oenegés, que ya tenemos bastantes problemas con los nuestros. Yo que sé, coño, no sé porqué me metí a ministro con lo bien que estaba yo en el bufete.

-Mira Anselmo, esto yo ya lo he vivido y es la selva, me entiendes, la selva, tu y yo deberíamos estar como estábamos contra los grises, metiendo caña para defender a estos pobres chicos, y qué hacemos, pues planear las vacaciones de Navidad en el pueblo y comprarle a la mujer una Rumba de 200 euros para que no tenga que barrer. Y viva la Pepa. Tengo o no tengo razón, Alselmo, cojones?

Diseñamos tu sonrisa

Diseñamos tu sonrisa, diu el cartell de la botiga. Diseñamos tu sonrisa… I al voltant d’aquest reclam, tot de fotos de somriures perfectes i dents blanquíssimes com la llet de vaca.

El missatge és atractiu. I la Sagrario hi entra i diu que vol que li disenyin el somriure, perquè darrerament se sent un pel trista, sobretot des que va morir el seu gos. El primer que fan les noies del mostrador és… exhibir un somriure fals, nerviós. La Sagrario ho ha dit molt seriosament. I elles li segueixen el fil, decidides, seguint el protocol intern: primer de tot, signi, signi, senyora, sense compromís, i ens farem càrrec de seguida del seu cas amb els millors odontòlegs amb un tractament personalitzat que…

La Sagrario i tant on he de signar maca, ai que guapa estàs amb aquestes trenes, noia, qui tingués la teva edat, te maca el meu deneí i aquí tinc un paperet amb el número de compte de la caixa nena, apunta-ho tot, ai quina il.lusió tenir un somriure de disseny, les meves amigues es moriran d’enveja…és clar que ja d’amigues només em queda la Puri, filla, perquè tothom es va morint, fins i tot el gos. Ai sí, es moren i llavors ni somriure ni sonrisa ni disseny ni res, oi? ha ha ha.

Les noies ess miren entre elles, sorpreses, i un xic incòmodes de fer això que estan fent, perquè sembla que la Sagrario no hi toca gaire. Però pagar, paga.

Després passa el que passa, que l’operació triga, i mentrestant la Sagrario -que te una cara no gaire agraciada, més aviat desagradable, perquè li falten dents, li sobren pels, li sobresurt el nas i li pengen moltes arrugues- es mostra disciplinada amb els pagaments i comprensiva amb els retards.

Quan arriba el gran dia, la Sagrario acut amb una bossa de mà atrotinada, fa tot el que li diuen: segui, esperi, descordi’s, glopegi, signi… I quan el carallot de l’odontòleg en pràctiques hongarès li acosta el bisturí a la boca, la Sagrario treu de la bossa una cinta d’embalar i en tres gestos ràpids tapa la boca al metge i li lliga les mans a l’esquena i tot el cos a la màquina. I llavors, suaument i a cau d’orella, i treient-se la màscara, li diu: “Ai, perdoni doctor, no voldria molestar-lo, és que realment vull un disseny de somriure diferent, i el millor per a mi és somriure quan em surt la vena sàdica que porto a dins”. I llavors riu, riu amb un somriure boig, penetrant, que deixa al metge gelat, cagat de por, intentant avisar a algú però no pot.

Llavors la Sagrario -que en realitat no és ni vella ni volia cap ortodòncia- entra als ordinadors de la casa, fa una còpia en un USB de les estafes de l’empresa amb els cobraments i els tractaments dels falsos experts. Ho copia tot i ho envia a cinc mitjans de comunicació de forma anònima.

I llavors, només llavors, agafa el bisturí i comença a dissenyar el somriure del suposat metge, després de treure-li l’embalatge de la boca. Ell crida però no pot evitar que la Sagrario s’ho passi meravellosament bé amb el seu sadisme aquest dimarts a la tarda en aquesta sala blanca i asèptica d’un edifici preciós i cèntric d’un poble lleig com qualsevol altre. El metge, en efecte, a poc a poc, comença a tenir un somriure ben dissenyat, un xic tacat de sang, això sí, i més aviat grotesc, com si Valle Inclán i el Jocker s’haguessin posat d’acord en decidir quina és la versió moderna de l’esperpent.

Quan acaba la seva obra, que inclou també algun redisseny d’ungles, la Sagrario torna a posar-se la màscara i surt tot saludant a les noies de la recepció molt amablement. Elles li pregunten, amb aquella mateixa falsa amabilitat que porten tatuada, com ha anat senyora Sagrario?

I ella contesa, encara més falsa: oh fantàstic, el doctor una monada, m’ha deixat com a nova, sóc una altra persona. Per cert, deixeu-me que us faci una foto de comiat, per a la policia, per quan vinguin a registrar tota aquesta estafa fastigosa en la que treballeu. Va, un somriure a la Sagrarioooo. A la una, a les dues…i a les treeees.

Blessed

Hands up! Yeah. Feel the beat.

Com els carrers no hi ha res, i no rapejo perquè no m’atreveixo, bro.

Serà disconforme, serà deforme, serà multiforme, loco. ¿Ho serà? Dependrà. It depends on you. Tot comença en un mateix, l’Ovidi amb el Toti, i el Toti recollint el que ens queda al cor, perquè com diuen els ‘jat,ho’, “un altre sortirà que canti més”.

Res no omple el cor més que la manera de viure i pensar d’Arca Verde, de les ecoviles. I quina manera és: sa que fa i cuina i cultiva, i no es desfà en hores i hores i hores pensant i repensant què diran, què pensaran, què està passant al món, on va el Planeta… No ho podem controlar, br.

Tot escoltant els beats, un es pot tornar una mica rítmic i superficial. Però no hi ha res de més superficial que sa pell.

No, no podem anar a ballar, companys. No està permès. Regles i normes i un control no sé si ben entès. No hi podem anar, però guardo un regal, uns quants regals, en forma de beats, aquí dins, aquí al costat. Pesen poc i es poden transportar.

I ara digueu, tots junts, germans: Pump it up! Amb unes bones bambes dels 80, mitjons ben amunt, pantalons curts i sa samarreta més freak que hi hagi a l’armari de la tieta. I repetiu, germans: Pump up the Jam.

Feu-me el dia més feliç, germans, i aplegeu-vos en l’eucaristia de les culpes i els retrets per un virus, per no haver pensat ni parlat ni un minut encara, ni un sol punyetero minut, en les maneres intensives de fabricar menjar a les granjes, en la manera de viure el consum, en la manera de viure la ciutat.

Per això i per moltes altres coses més, germans, bro, locos, uniu-vos al beat, i doneu-vos la pau arcaverdiana! Això sí, amb el colze, no fos cas que se m’acusi d’incitar al contagi.

Love you, BlessedMadonna!

UNADJUSTEDNONRAW_thumb_5b6c

Aurora

Quan el dia es desperta a la gran ciutat, agafo la moto envoltat de la fresqueta que fa frontera amb el fred però no hi arriba. Em trec la son mentre creuo carrers nus i m’endinso en la gola de ciment anomenada ronda, on ja es nota el brunzit de la gran maquinària, amunt i avall.
Aviat però puc desprendre’m del ciment per anar a abraçar la vorera del mar, gairebé tocant-la des del seient, i gaudint a l’altra banda de les masies històries del baix Maresme.
I amunt amunt cap a Aurora, amunt per desprendre’m dels carrers, a poc a poc. Just abans d’entrar al camp, creuo aquells indrets vitals anomenats habitatges adosats, on tothom crec que encara dorm.
I llavors sí, llavors entro a Aurora i aixeco la vista i darrera d’una masia i un arbre apareix el sol, que ens compensa la fresca i ens il.lumina el dia.
Ja feinegen els pagesos, aquí i allà, en els bancals, sense descans i amb un silenci respectuós amb la natura que ja ens envolta i abraça.
És llavors que sé on sóc. Sóc on era quan era petit, sóc d’on vinc, sóc al camp. Sí, envoltat dels habitatges, i amb una fàbrica més enllà, i la carretera i el poble. Sí, però trepitjo la terra, aixeco el cap i veig l’horitzó: mar i cel.
I res més.
Em poso a treballar, sense més. Cullo cebes i noto el so de les seves arrels com si intentessim impedir-m’ho, i veig com cau un bri de terra. Cullo i cullo. O trec males herbes per admirar la bellesa dels enciams sense molèsties. O planto boniato, amb una cadència silenciosa però imparable.
M’admira veure en Suleiman treballant sense descans, amb el tempo just, sense pressa però sense mai parar, acompanyat només per la música dels ancestres, que sona fluixeta, com un acompanyament, com una batuta que marca el ritme per plantar, recollir… Sense descans.
Tots m’acullen amb naturalitat, mentre la companya te cura de les flors, mentre en Gilad te cura de cada detall aquí i allà, mentre els ocells ens acompanyen fent una partitura lliure de vols al cel.
I així passa el temps sense rellotge, així s’oblida que som a tocar del gran monstre urbà.
Aquí es fa realitat, amb terra a les mans, que es pot treballar la terra amb respecte, i fer dels seus fruits una oportunitat de consum diferent, de relacions diferents. Cullo les cebes que em menjaré. I ho faig amb modèstia, admirant la feina dels treballadors, del Hristo, del Neymar…
Admirant aquesta senzilla i dura manera de fer realitat una altra manera de consumir.
I de tant en tant passa el tren, amb una cadència també deliciosa, que ens marca el pas del ‘progrés’ i ens recorda que tot va passant, però les cebes i els boniatos es queden aquí.
Per molts anys.
20200528_063707