Periodisme del futur

Van evolucionar, els periodistes, fins a ser canviats per màquines programades. Rebien les notes prefabricades dels polítics, governs i empreses, amb les veus i les imatges, i les procesaven, amb una mica de sal i pebre, en forma de notícies en tots els formats web, diari, ràdio, tele, rellotge digital o implant subcutani.

Va anar molt bé, les empreses de comunicació es van estalviar molts sous innecessaris, i van poder tornar als bancs gairebé tots els seus deutes.

Fins que va arribar un dia que un lector va veure que allò no era veritat. Així de senzill. Res del que llegia, veia o escoltava tenia res a veure amb allò que li tocava viure a casa, a la feina, al carrer. I es va cansar. Va decidir anar-se’n a una altra xarxa.

I com ell uns quants més.

El negoci va tornar a patir pèrdues. I ara què fem? Tornar a contractar a humans? Són cars, imperfectes i causen problemes de tota mena. Sobretot alguns, uns pocs, dels periodistes que s’entesten en remenar allà on no toca.

Es va fer un procés de selecció rigurós. Només els que havien demostrat conèixer a fons la lògica del SEO, el clickbait i les peces toves al costat de les “dures”, els que sabien col.locar-se bé davant les peces per encàrrec (és a dir, col·locar-se de perfil) i sabien imitar prou bé l’estil de crònica suposadament elevada (tres o quatre cites prefabricades d’un intel.lectual i alguna frase recargolada amb la sintaxi estranya), només aquests van ser readmesos.

Però l’experiment no va funcionar. Les noticies no tenien gust a res. Era una autèntica porqueria. Molta gent se la menjava mecànicament, sense fer-se preguntes, com qui s’empassa una hamburguesa fastigosa tot sovint perquè hi està enganxat. Però molta altra gent preferia passar l’estona amb la playstation.

Les empreses van tornar a convocar un gabinet de crisi. I va ser llavors quan un comercial va tenir una idea genial: enviar als periodistes al carrer durant uns minuts cada dia. No massa.

D’entrada, la resposta dels periodistes va ser d’enuig, malestar, protesta i incomoditat. Per què calia fer això si disposaven de tota la informació als seus llocs de treball? Quina mena de populisme era aquest que pretenia vestir les informacions de comentaris de la gent corrent, que no són ni representatius ni decisius? Per què es volia forçar la tasca  seriosa que s’estava fent des d’anys enrere? Enviarien als robots també al carrer?

Finalment, es va arribar a un acord intern, ocultat als periodistes: es crearien ‘realitats preparades’ per a no enfrontar als professionals de la comunicació amb un shock tan sever com el que s’havia anunciat.

De tal forma que es va contractar a empreses del sector de la creativitat publicitària, el teatre i la interpretació per generar ‘espais amables’ on els periodistes poguessin sentir-se còmodes: Per exemple, si anaven a visitar una fàbrica es preparava molt bé i es triava previament als treballadors que ‘espontàniament’ parlarien amb el periodista en qüestió. El mateix si anaven a fer un reportatge a una granja (actors fent de pagesos, per exemple, ben entrenats per donar aquell punt just a les seves declaracions: autèntic, una mica queixós, però amb una informació perfectamente assumible per a una crònica toveta i comfortable) o si es dedicaven a fer una anàlisi sobre les llistes d’espera o els veïns que tenien problemes per arribar a final de mes. Tot sota supervisió prèvia de les empreses i ministeris corresponents, que eren dues coses en una.

Els periodistes van quedar molt satisfets d’anar uns minuts al carrer. No van patir gens per aconseguir arrodonir els seus articles amb la idea que tenien prefixada pels seus directors. I podien arribar a casa a la nit i dir-li a la seva parella i als fills que estaven encantats de “recuperar l’ofici tal com és de veritat, com el de tota la vida, reprenent l’ale de l’actualitat, palpant els anhels de la ciutadania”. Sí, en aquest moment de la història, es parlava així fins i tot a casa, com qui fes una mena de declaració política davant un escenari. Es parlava sense cap mena de veracitat ni realitat, perquè allò fals i postís havia arribat als menjadors i als llits, a les escoles i als parcs infantils.

L’invent va començar a funcionar. Els periodistes van recuperar una certa capacitat d’atraure lectors i espectadors. Es van fer fins i tot editorials celebrant aquest pas endavant. I molts dels que llegien i miraven van percebre una certa millora…

Però notaven que alguna cosa estava passant, perquè la seva realitat estranya, contradictòria, amb ànima però a voltes buidíssima, no tenia gaire a veure amb el motllo que els servien, encara que les noticies intentessin imitar-ho.

És quelcom semblant al somriure dels actors de publicitat. Potser sí que estan contents quan el fan, però els importa una merda el rellotge, el cotxe o les vacances que t’estan venent.

Estan pensant en una altra cosa.

IMG_8571.jpg

 

Pagès

En aquella immensa recta de la carretera de ciment trencat de la Pampa, l’avi espera. Espera la fila assegut en una banqueta de fusta. Ha caminat dues hores des de la seva modesta finca enmig del no-res, gaudint d’una quasi felicitat humil i sàvia.

Espera amb un bri d’herba a la boca, l’americana vella amb el coll aixecat, i la mirada perduda en un horitzó sobre el que s’eleva un cel en forma de simfonia de la immensitat.

Ella no arribarà. Feia tard, sortia de la gran ciutat amb les preses, en el seu cotxe utilitari blanc japonès, i no ha vist el camió. Ha mort a l’instant.

L’avi trigarà dos dies a rebre la noticia, després d’haver esperat hores en aquell indret. I plorarà sense llàgrimes, amb una tristesa infinita com el cel.

Es queda més sol encara. I el cor li acabarà fallant. Un veí, un amic, un bon amic, l’ajuda i el porta a temps a l’hospital.

Li trasplanten el cor amb un cor jove. Un cor impetuós, viu, enèrgic, un xic accelerat. El cor de la seva filla.

L’avi mai no ho sabrà. Només notarà, de forma gairebé imperceptible, que la seva pena queda lleugerament acompanyada d’un bri de força nou, de vida jove, de tendresa. D’una acceleració que ell compensa amb la immensa pau i calma d’un home vell que ja no te res a esperar ni pressa ni ningú a qui esperar en aquella carretera de ciment trencat de la Pampa argentina.

Ningú no ho sabrà perquè aquestes coses no cal saber-les. Passen. I la vida, la vida amb la mort inclosa, segueix fent els seus darrers passos en el cor d’aquest pagès argentí.

IMG_2094.JPG

La salsa

Al ‘super’, un client compra una salsa i fa cua per pagar. Darrera, una altre ha comprat sa mateixa salsa. Ostres quina casualitat. I de sobte s’adonen que es coneixen, de lluny, perquè tenen amics en comú. Ostres que bé. Ah, mira, vivim al mateix barri, no lluny un de l’altre.

El client (el primer esmentat) arriba a casa i es pregunta si en realitat ha anat avui al ‘super’. No troba enlloc la salsa.

El client (el segon esmentat) entra per la porta del seu pis i de sobte s’adona que enlloc d’una salsa en porta dues. De sobte li entra una suor freda: aquell no és el seu pis.

En aquell precís moment, el client (el primer) surt al carrer i va al ‘super’. Però no el troba. Estava en aquella cantonada. Com sempre. Però no hi és. Es comença a preocupar i a marejar i busca un banc on seure. Busca el mòbil per trucar al seu marit però no troba cap mòbil sino una factura de dos pots de salsa i una nota que diu: “Ha estat un plaer trobar-me a mi mateix”.

El segon client surt de seguida del pis corrent cap al carrer sense saber què fer ni on anar, suant. Seu en un banc i rep un missatge al mòbil “qui ets tu? no em persegueixis més!”. Busca un mocador a la bossa i només hi troba dos pots de salsa. N’obre un i se’l menja, gairebé sense saber què fa ni perquè.

El primer client nota en aquell instant com si se li omple l’estómac d’un líquid, com si fos la salsa mateixa que ha comprat, o no comprat, minuts abans.

I quan un i l’altre intentent retrobar-se a ells mateixos, mitjançant el DNI, o un mirall on veure’s, o una trucada o un amic del bar del costat, s’adonen que res del que facin a partir d’ara serà unívoc, clar i directe. Res. Tot començarà a formar part d’un sol ens en dues ments.

Són les conseqüències de comprar dos pots de salsa iguals. Són les conseqüències de no fer-se la salsa i compartir-la més sovint. Són les conseqüències que pateixen un i l’altre per no haver-se preguntat mai en tota la seva vida: qui sóc?

IMG_7977.JPG

“I follem”

-Bon dia.

-Bon dia rei, què voldries?

-Mmm. A tu!

-Doncs estàs de sort. Vine aquí darrera un momentet…

I el client entra al petit traster darrera el mostrador, i de seguida, en la penombra es troba amb un petó amb llengua desesperat, un petó fet com a qui li falti l’aire per respirar. I el client respon treient-li la roba, agafant-li fort el coll per llepar-li, mentre rep alhora una abraçada de serp, pelvis amb pelvis. I es descorden nerviosos els pantalons i es comencen a dir coses com “tu venies amb ganes, eh?” o “et follaré com mai no t’han follat”.

I es recargolen al terra com un sol animal viciós, lliscós, i es refreguen pell amb pell, sexe amb sexe, llengua amb sexe, llengua amb llengua, braços i cames trenades i mugrons erectes i suor i olors i més gust i més ganes i goig i vici i esgarrapades i mossegades… I es corren ara un ara l’altre, mentre cauen al terra algunes caixes de gènere de la botiga i les robes queden escampades desordenades, i sona de fons un bolero que canta la veïna del primer segona. I també entra un airet deliciós per la finestra del celobert.

Mentrestant arriba un client i com que no veu a ningú s’emporta una camisa i deixa els diners a la caixa. I després entra el de la botiga del costat a demanar canvi, però com que no troba a ningú agafa el bitllet i deixa els diners. I després un veí que ha sentit sorolls mentre feia un gaspatxo, entra i quan intueix què passa decideix deixar una cassoleta de gaspatxo de regal (tindran gana quan acabin). I després arriba el repartidor d’ampolles i en deixa una extra de cava fred, perquè també intueix que allà s’està celebrant quelcom especial. I passa l’inspector de Treball però veu de què va la cosa i pensa “ja passaré una altra estona”.

Mentre tot això passa, ells segueixen fent l’amor, una segona vegada, ara ja només pel vici de veure fins on arriben les seves ànsies, les seves llengües, els seus escalfaments salats. Es descobreixen mutuament el gust de petonejar-se sota el melic, a prop de les aixelles, entre els llavis i el nas, darrera l’orella, dins l’orella, a la part de dins de les cuixes. Calents com una mala cosa.

I surten del cau, i es prenen una copa de cava per celebrar-ho. I després es foten el gaspatxo mentre comencen la conversa pel final: què t’agradaria fer realitat i mai no has pogut? On estàs disposat a anar demà matí sense dubtar-ho ni un segon? Quina és la mort més deliciosa que t’imagines, per acabar?

Desconec si tornen a veure’s. Ells tampoc ho saben. Ni s’ho pregunten l’un a l’altre. Ni s’ho pregunten íntimament. Ni es demanen el telèfon.

PS. No, a la botiga no hi ha wi-fi. Tenen un cartell a l’entrada que posa: “No tenim wi-fi, parlem entre nosaltres”. Al “parlem”, el client, quan marxa, hi afegeix, en boli: “i follem”.IMG_8391.JPG

Hard dance

La iaia, amb una bata lleugera blava, sabatilles fosques i mitjons blancs, seu al banc de la rambla amb una dona al seu costat. Parlen i riuen. Riuen molt. La iaia agafa el braç dret de la dona amb el seu braç dret.

La iaia no és que somrigui. No, riu, riu clarament. I li brillen els ulls mirant a la seva companya, més jove que ella.

Parlen una estona a mig matí. Sense rellotges. Aprofitant aquest estiu que encara no acaba.

Després, la dona més jove s’acomiada. I en aquell precís instant, la iaia li fa un petó al dors de la mà. Contenta, feliç.

La iaia es queda sola uns minuts. Contempla la gent amunt i avall. I després, molt a poc a poc, s’aixeca. I molt a poc a poc, amb un caminador, camina rambla avall. Amb el cap molt cot i una mica de gepa. El cos s’intueix, sota la bata blava. Les sabatilles li torcen una mica els peus cap endins. Del costat del caminador penja una bossa de roba.

Camina amb el cap cot peró la mirada endavant.

Suposo que torna cap a casa. Suposo moltes coses, però ses emocions m’impedeixen raonar. L’inèrcia em porta a escriure que en realitat és una dissenyadora de webs de hard dance que es rifen els dj més exigents, que és una experta en cuina asiàtica i que no pare de tenir gent a casa i està plena de néts repartits per tot el món als que veu sovint i amb els que fa skype també cada dos per tres.

Posem-li ales als pensaments quan s’entelen d’emoció. Pel mateix preu, surt millor.

I retenim, sisplau, els petits bocins de realitat que encara ens queden, en aquesta càpsula de càpsules encapsulades en mòbils, pantalles planes i mentides que ens està literament matant cada dia a tots sense excepció.

El petit bocí de realitat és: la iaia riu. La iaia riu molt i fa un petó a la mà de la seva amiga quan s’acomiaden.

IMG_7300.JPG

I a la mà dreta una canya

Quan estava tot enllestit, i el ciment assecat i les antenes i les vies i l’asfalt i els cotxes i les fàbriques i totes ses renous juntes…. ses canyes encara hi eren.

De tornada del sud, al tren: canyes a l’estació de Viladecans i tot sovint, a banda i banda, brots de canyes arreu. Fins i tot entrant a Bellvitge. Canyes a ca el meu amic a Montcada. Canyes quan jo era petit als vergers de Sant Joan.

Canyes sempre. Resistint, lleugeres, l’embat del temps i de les civilitzacions urbanes contemporànies. Canya a la ma dreta del rei dels jueus, mentre li posen al cap una corona d’espines. Canyes en forma de deesa sumèria: Nídaba. Canyes mediterrànies, canyes polinèsies. Canyes ahir i avui. Canyes verdes als caixers amb sa cuereta de plata. I canyes i fang.

Com una esperança verda entre els blocs i les naus. Com un brot de vida, encara.  Com un record d’infantesa…com un alè, com un munt de dits verds aixecant-se per avisar: ep, que encara hi sóm, encara hi ha terra aquí davall!

I mentre això escriu el que ho escriu, guaita per la finestra i hi veu la familia sencera al voltant d’un canyar, allà a tocar del llac. I ses guiterres, i glops de vi, i un fandango i faldilles volant, i discutint a crits qui havia de dur el pa, i després una broma i en sona una altra sa guitarra i tots a cantar “Si amb noltros voleu venir…a romandre a sa caseta…”.

I un altre en sortirà que canti més.

esgrau8set14.jpg

Tard o d’hora

A l’aeroport, esperant. I quan em criden per embarcar, no trobo la maleta. No se on és. L’he perdut o me l’han robat o potser no en duia, o l’havia facturat i no ho recordo.

Suor freda. Pateixo però embarco, no sense haver-me barallat amb el personal “de terra” (m’agrada molt això del personal de terra, perquè vol dir que hi ha un “personal de cel” i un “de mar” o fins i tot un de “subsol”) perquè no m’ajuden gens a sortir a cercar la maleta per l’arc detector pel que he entrat després de fer cua, i de mostrar tres vegades la meva documentació i rebre la mirada malcarada dels ‘segurates’ perquè tenia tres monedes a a la butxaca que han pitat quan he passat per l’arc detector. (Per què en diuen arc si és un marc de porta amb llums? res a veure amb la bellesa que evoca la paraula arc).

Així que marxo sense equipatge. La meva sorpresa majúscula és que arribo a una ciutat que no havia triat. M’ho anuncien quan ja estic dins l’aviò i per molt que protesto em diuen que ja no em puc moure, que em toca anar al destí anunciat i que col·labori, sisplau.

Hi arribo sense maleta. L’aeroport és un forn en un descampat. He d’esperar a un bus que no accepta canvi de menys de 20 i per tant perdo aquest bus i he d’anar a un caixer que em cobra una comissió desmesurada per treure diners. Ja no se si aguantaré més aquesta situació.

Recordo vagament que vaig llegir no sé on que algú havia estat destinat a una ciutat a la que no volia anar i hi va trobar l’amor de la seva vida.

Tanmateix, decideixo que no seré tan cursi de creure’m tocat d’aquesta sort pseudoliterària. El temps mort que m’estic torrant a l’exterior de l’aeroport enmig del no res esperant un bus és el temps preciós que dedico a prendre una decisió: caminar sense rumb fix, amb un nou catàleg vital:

No tocaré mai més un aeroport, no acceptaré que mai més ningú em registri per veure si porto tres putes monedes a la butxaca, no toleraré que em cobrin comissions abusives i no donaré més explicacions sobre mi a cap xarxa social. Ah, i intentaré començar a partir d’ara més frases en positiu, com ara aquesta:

Camino entre naus i carrers i sorolls amb el somriure als llavis: el que em genera la certesa de saber que no tinc pressa i que tard o d’hora trobaré un arbre i una ombra. I més enllà, tard o d’hora, la mar.IMG_7786.JPG